26 de des. 2005

Bulevard dels somnis



No puc tornar enrere
perquè la vida m’empeny
darrere un somni estroncat
per l'aguda flauta de la nit.
Un raig esbiaixat de color safrà
entra fins al fons dels teus ulls.
Els somnis, van l’un darrere l’altre
acompanyant les meves despulles
i jo vaig per la minsa albereda
fins al bosc roig de gingebre.
Amoroseix-me l’amarguesa
amb la darrera carícia d’una dona.
Què n’he de fer, de tu?
Què en faré ara, de mi?
No diguis mai " No puc més".
No puc més i aquí em quedo.

12 de des. 2005

Allò que mai no et diré



Lluito contra el temps
i no puc dir tot el que voldria
als qui estimo, sobretot a tu,
que mai no et mous del meu costat
i sempre tens un ull posat en mi.
Alguna cosa amagada em fereix
i ja no puc estar trista o contenta
ni plorar damunt la meva falda:
he oblidat on he perdut les llàgrimes.
Voldria tornar a palpar-me el cos,
moure els dits i les mans i no puc,
he de confiar en tu, fins i tot en la foscor,
fins i tot ara que estic caient.
He deixat enrere la mimosa del jardí
i els geranis vermells pujant les escales
de l’estança on m’esperen al final del dia.
¿M’hauré de consumir en pensaments
tristos per tot el que se m’ha escapat?
¿Això és tot el que em queda per viure?
Intento en va recordar els moments
de tendresa que vam compartir.
Algú me’ls ha robat. La boira, insidiosa,
que me’ls va prenent de manera lenta.
Totes les coses que sento i no entenc...
El telèfon torna a sonar i algú l’agafa.
L’amor sempre guanya -repeteixes tu-
i em somrius, ulls tristos. És clar que guanya!
Sense amor estem perduts, som ocells
amb les ales trencades i ja no podem volar.
Sense tu, no estic segura de poder sobreviure.
Igualment em vindrien a visitar, fills, amics,
però no seria el mateix si no tingués algú
que sé que després no marxarà i que em vigila
sempre. Això és una part del que representes tu,
no només l’amor que rebo, sinó també la seguretat
que hi ha algú que en tot moment em protegeix.
Sento la delicada carícia de la teva barba
fregant-me la cara com un rostoll ple d’anys.
Agafa’m la mà. Pren-me-la entre les teves,
que vull sentir els teus dits entre els meus dits
i notar la tebior del cor que se’t traspua als ulls.
I després porta’m de nou a passejar pel passat,
quan érem infants i em vas dir vergonyós
que m’estimaves més que cap altre
i que mai a ningú més no estimaries.
Tot això, i més coses, avui voldria dir-te
i sé que mai no podré. Tu ja ho saps,
i em comprens sense que calgui dir res,
perquè cap surt no abolirà la manera
que tenim d'estimar-nos, sense paraules,
i ara el nostre amor serà així per sempre.

5 de des. 2005

Gota salada



Un trenc humit
em parteix la cara:
aquella gota despenjada
de les finestres de l’ànima
em rodola avall,
li has ensenyat tu
el camí per on anar-se’n.
El que més temo,
és que després d’aquesta
en vindrà una altra.
Fins quedar-me buit
de carícies i paraules.
¿Per què em deixes la vida
si m’has pres l’esperança?

28 de nov. 2005

Rastres



El silenci, a través dels senyals
del passat i de les peripècies
dels anys mutilats, intenta en va
reconèixer els traços profunds
que vas deixar-me a l’interior.
Geli, nevi o hi hagi tempesta
surto a aquella hora fosca
que és impossible veure res
i les passes cruixen cansades,
sense cap rastre de servilisme.
M’assec, prop de la llum ambigua,
i rebo els erables de la clariana
que vénen al meu encontre.
A l’entrefosc, i per damunt del món,
assegudes a les constel·lacions,
també s’alcen les teves mans
estimades, tacades de tardor.

20 de nov. 2005

Cara al mar



Cara al mar et parlaré
perquè tu i jo ens entenguem,
peixos de plata alcen veus
que les oïdes m’eixorden
i diuen que de mi et desprens.
Oi que em segueixes?
Escolta. Un vers t’he fet,
i ara et durà, cavalcant
sobre l’onada embravida,
unes paraules maldestres.
És d’aquells que a tu t’agraden:
un regalim d’aigua llisquent
que cau per la canal plujana
dins la conca de les mans.
No la deixis escapar, dona!
que la beurem frescos i lents
com si buidéssim el pou
de les hores que ens queden.
Sents la mar que et crida?
Si hi vas, mai més no podré
escriure’t les meves queixes,
i els mots suraran a l’aigua
que s’ha endut els teus besos.
Escolta’m com ara et parlo,
tristesa meva,
cara als naufragis dispersos.

19 de nov. 2005

Caricatura



No conec cap reixat
que sigui prou tangible,
ni cap model de presó.
(És un joc extravagant,
aquest de pensar-se un;
serà el pitjor surt que
m’haurà tocat d’escriure)
L’extravagància la fa
no tenir cap mirall
on poder mirar-se avui.
És llarga la processó,
i sort que tinc candela
i ja es poden apagar
al calabós tots els llums,
res no m’impedirà
poder compondre
imatges netes de tu:
peus i mans emparrats
al capçal del destret,
igual que uns monyons
fets de molta angúnia.
El pitjor d’aquest gran tort
no és pas la fugida,
ni callar el que no dius
abans d’abaltir-te,
més estranya és la feblesa
de no saber on trobar-te.
Brunz l’enyor pel pendent
i et deixa un mal regust,
ets massa incongruent:
no has dit res de tu,

només del que et fuig.

13 de nov. 2005

Despertar



La llum d’aquesta ciutat és immensa,
i vull creure’m encara que pot ser ara
que vas dir-me: “Hi tornarem, veritat?”
Sura per l’enteniment un propòsit de fe:
veure’ns desperts tal com ens somiàvem
aquell dia en que tu, corregeix-me,
vas tornar-te’m pura llum o vent de mar,
corol·la, una vegada érem a Sydney,
d’una flor groga per a mi tota oberta.
Si fa un moment t’he dit que la imatge
és ben viva, ara vull veure’m despert
per comprendre que no tot és possible.

12 de nov. 2005

Lluny



No, no puc oblidar-te del tot.
Amor, aquest joc l’he perdut
i em trobo caminant pel fosc.
Han passat tres mil quatre-cents
vint-i-sis dies, des que el teu cos
va dir-me adéu en una estació.
Quin rodar més amarg ara tinc,
arraulit, sí, sota un cel eixut
i sense ningú que respiri a prop.
Tot i que el destí m’ha vençut,
lluny de mi recorda’t, amor,
que mai no t’oblidaré del tot.

7 de nov. 2005

Caminal



Ella dorm. Saps que aquest caminal
no duu enlloc i no s’acaba mai,
només dóna voltes a la sínia i prou.
Calla. Recull les paraules que et cauen
i no deixis que s’assequin del tot.
Tot no és perdut, no ho veus, carallot?
Prou saps el que ara toca: pàmpols
esblaimats que s’amunteguen
als teus peus, baldufes que moren,
arreplegadures de l’incendi que
t’ha consumit fins deixar-te eixut,
sense carns, com un trist magristó.
Busques per on sortir i no pots.
Què esperaves, doncs? Una porta
que et dugui a la llum del sol?
Continua, credulitat, que encara
ha de venir un hivern més dur
per corgelar propòsits i ombres,
després d’aquesta benigna tardor.

1 de nov. 2005

Mormols



Oh veus penades! Escolta, cor meu,
aquesta crida que s’alça de la terra
i que ve cap a tu com un murmuri
greujós d’aquelles pèrdues joves,
laments vells empeltats a les arrels
que van creixent als teus dies tristos.
No pots evitar tostemps percebre’ls
com si et freturés, sí, corcuitós,
una primavera que en el passat
t’anunciava el pas de l’estimada,
sabies que un estel queia quan ella
passava sota la finestra oberta.
Acull ara la natura esgotada,
i si t’és estrany, certament, de nou
habitar la terra i no collir roses
que el perfum exhalin, pregunta’t
on trobaràs avui consol i ajuda
o un pit que et sigui prou amable.

16 d’oct. 2005

Albada



Ho sé, ma cherie, no som a la primavera
i aquesta llum que despunta és tardoral,
per això em sorprenc d’aquest esclat de colors
i el goût à la vie que m’ha revingut de cop
quan m’ha branquejat el teu saveur a lilàs.
El teu perfum és fresc com l’aube i dolç
com le pétiller de la nit que ens transporta
els sentits i ens regala aquest despertar.
Pocs fruits conservava el meu jardí en saó,
i arribes tu per conrear tota la terra de nou.

6 d’oct. 2005

Remolins de tarda



Trobo un vent menut
de records frements
i els giravolts grisos
de la natura morta
relluen sota el baf
que em mina el cos.
Plouen nines i ulls
bruns de tarda humida,
la letargia d’un temps
que se’m traspua
i em veu impotent
arraulit cos avall.
Arriba l’esfondrament
total i atuït m’aferro
a l’última cançó.
Plourà tristesa
el dia que l’hauré
oblidada del tot.

15 de set. 2005

Remembrança



Saps que tot el que desitges
és tornar a prémer aquella mà
avesada a la millor cadència
dels curts i els llargs apresos.
Puc distingir virginals els dits
que avaren el temps i el món
que vàrem fer nostre, mite
inaugural après al llarg del anys.
Torna’m l’ànsia a les arrels
que van creixent enmig del fang,
i bufen la pols i els remolins
que turmenten els meus anys
més bruns. Caurem al contrapunt
al compàs dels sons frescos i lents,
records que dansen pels dies
que ara retornen i em diuen
que els teus pits eren turgents.
Aquest matí m’he trobat una
noia que, vint anys més jove,
m’ha despullat de son els peus.

14 de set. 2005

Precipici



¿Per a què serveixen els teulats,
si prou que he repetit que trobes
una dona que t’estimes i s’alcen
els vents per esquinçar-los?
Aquesta basarda és un daltabaix
quan camino per la vora del buit.
L’egòlatra voracitat de la llum
em tempta massa -m’eixorda tot-
brunzint els abellots dins el cap
com un eixam de gotetes de sol
que llisquen avall per les temples.
Mosquitams tot esverats de baf
amaguen amors humils al pregon
del niu rere els finestrals. Veus?
Oh, l’amor sublim d’aquella noia
que vaig conèixer a l’antiguitat,
quan volaven els dracs d’or i sang.
Deixa’m venir amb tu, passant
carrers i carrers fins que siguem
lluny d’aquí, vull que m’ensenyis
els indrets on t’has capbussat:
balmes irisades i gorgs profunds
que t’han vist mudar la pell àrida
fins omplir-te el cos de bondats.

10 de set. 2005

Estimada Laia



Tantes paraules entre tu i jo, fosca nit.
Vull tornar a sentir l’olor de la reravera
que em va dur, exercint de foll rodamón,
a les sempre amicals dolceses de Gardeny.
No em costa gens de veure’t de nou carnal
entre els lilàs i les glicines exsangües,
oferint-me a l’esplet dels somnis uns mots
terriblement verídics que no puc oblidar:
Tu creus en el destí? Mots que romanen,
mentre em fibla la memòria l’agut gemec
del vent i se’m muden els sentits, perquè
recordi que estimaràs homes que no conec.

7 de set. 2005

Tardoral



Vindran mesos més foscos i freds
i seré lluny de la llar encesa
on vàrem fer plans que ni tu ni jo
sabem on paren. Toca seure,
i toca oblidar el que tots dos
vàrem conèixer de les passions
trasbalsades per una ferida
sagnant càusticament oberta.
M’aniré confinant per pòsits
al·luvials de remotes terres.
Caminaré per boscos ombrius
mirant el verd i el blau i l’herba
castigada per massa absències.
És el que aquell dia vaig témer:
Una sobtada angúnia fatal
de veure’m abocat al carrer,
caminant sense vida ni pena.
Dóna’m temps. Calla. Que ningú,
ni jo mateix, no pugui recordar
en quin mal dia et vaig perdre.

4 de set. 2005

Pigalle



Res t’impedeix tornar a Montmartre
i dormir altre cop en un hotelet
de la rue Frochot, prop del Shangai
-on hi trobaràs femmes fàcils-
o davant mateix del Mascotte,
amb aire rònec de meublé barat:
parets nues, antics llits de ferro
amb llençols i mantes dubtosos,
una tauleta, una cadira coixa,
un lavabo i un bidet escrostonat,
un armari mirall sense estil
i un balcó que dóna a la nuit.
Tot extremadament despullat.
Des d’aquest balcó, albires un
paisatge dramàtic de mansardes
i xemeneies d’un gris de plom
devorades per la humitat
-igual que aquells murs lezardés
i rêves aparcats de dos en dos-,
cambres sòrdides amb cortines
opaques o semitransparents,
totes blanques o rosa dentífric,
que esperen els magres artistes
quan aquest fosc ja s’hagi diluït:
Sous-sol de París, tot plegat...

31 d’ag. 2005

Moment



Et deixo les finestres obertes:
no renunciïs a mirar dins meu
i veuràs que la llampuga no fuig.
Et penses que no signifiques res?
No trobaràs cap ombra espessa
si llampurneja un propòsit de fe.
Cor seduït, calla i no protestis
que cap renúncia no pot abolir
el record lumínic d’un benigne
moment que vam robar a l’estiu:
lluïssor pura que se’t va descloure,
-dúctil surt massa perplex de mi-.

30 d’ag. 2005

Colors



Et donaré de mi,
no pas del que em sobra
o sé que no em pertany,
perquè vull davallar
fins a les teves arrels
on els desigs més grans
hi tenen verges l’estada.
El teu cos tremola
i vibra a l’uníson
de les meves ales.
No puc caure més avall
d’aquest gran trontoll
que roda i vacil·la
i se t’arrapa lliscós
pel moll de les cames:
silenciosa voluntat,
silenciós consentiment
de la pell desclovada
que dóna vida i colors
a tot el nu de l’arbre.

20 d’ag. 2005

Contrapunt



Supeditada als punts
de les muses càndides,
qui posa el contrapunt?
Aquest pas me’l crec:
ara et tinc a prop de mi
i amb lenta cadència
comença a torbar-se
un signe de carícia
posat al meu abast
com un fruit madur.
M’avinc a suplicar-te
la coreografia vague
dels teus peus nus
que tracen d’esma,
i rius, crec, que vulgui
resseguir-los amb tu.

Clarobscur



Vols desaparèixer de la meva vida.
Sempre he temut que els teus somnis
no et deixarien ser mai meva,
i potser de ningú. Et conec prou
i sé que no m’escriuràs, que voldràs
ser una altra. No sé on t’he perdut,
quan van començar els teus oblits,
els somriures forçats, les excuses
que t’anaves inventant tot l’estiu
per tal de no trobar-nos mai a soles.
Blava d’aigua, quan érem a Cadaqués,
descobrírem tots els cels impossibles
i la nostra passió ho devorava tot.
No puc oblidar aquelles escapades
que fèiem pels astorats capvespres,
vesties d’ivori i duies el món als ulls.
(Amb el primer petó no vam poder
enganyar el destí que va retòrcer
mig juliol amb un incendi furiós).
Et tremolaven la mirada i els llavis,
i el que encara no sabíem és que
el millor de les nostres vides
ja havia quedat enrere per sempre.
No vull venjar-me amb els mots,
aquest record oníric és tot el que
em queda de les meves pors i de tu.

9 d’ag. 2005

Muses



Ressegueixo l’ordre senzill de corbes
i amplàries. Tallo camins per aquest cos
-les coses creïbles que em fas saber tu-
i bec, fresca, l’aigua de súplica dels ulls.
La carn arravatada crida i tomballeja.
La meva musa, Clio, com Mart quan torna
retut de la guerra, s’arrapa en aquest tors
sense carícia ni esma. Talia fa comèdia,
mentre Terpsícora, segura ella mateixa
en el contrapunt que cal donar sempre,
ara comprèn la bondat d’una mà nua
que se li ha declarat entre bambolines.
Totes tres dansen amb sandals vermelles
enceses com una lluna plena de riures.


8 d’ag. 2005

Tremalls



Bona marca, però aquest
teu cigar de l’Havana
serà en bona part mèrit meu
que tingui avui tan bon gust.
Veus, tot això ve de saber
que procuro no escoltar
amb gaire indulgència
les que de tu se’m queixen,
i em voldrien intencions
més proclius cap a elles,
que per fer, faig el que puc
si la natura està per mi:
millor voldria ser amb tu.
Moratòries de xarxada
no n’obtenen, si el lloc és
vedat, només hi pesco jo.
Exagero, i no em prova gens
la filigrana del teu fum.
M’és innata la fantasia
d’un bajà metafòric,
i sols conec valenties
de filats tramuntanals
que pesquen per badies
calmes del pensament.


7 d’ag. 2005

Cultiu



Esporgada de cotilles
no vol dir obscenitat.
¿Qui s’hi comprometria
sense saber el gust triat?
Cultiu? Malucs i limbes
de la flor tenen gust agre
dels marits. Tota estació,
amb vistes a honorar-te,
és bona per temptar sort.
El conhort no és comptar
quantitatiu el fruit donat,
desamortitzat i garantit,
sinó saber individualment
que el seu ús l’ha d’omplir,
el cos, d’allò que seran
llavors a mans del destí.


4 d’ag. 2005

Incorpori



Un mirall mal argentat fet trossos
diu que despert és quan faig pena:
Escrius per no sentir un mal fred
que cruel et rossega tots els ossos
.”
Ves a saber com, quan em desperto,
se m’entalpen al cap uns mals versos,
dalt les golfes de l’enteniment,
i uns ganyotegen i cap no ment:
“He somniat que et somniava
i en despertar d’un dels somnis
he vist febrosenc que més endins
t’havies trenat tu amb mi encara.”


30 de jul. 2005

Dreceres



És tosc, com un aiguat de primavera,
el dia de l’ingrata partença
que talla camins per conèixer.
Fins on et porta el teu desig,
sents cruixits de branques trencades
que marquen la terra a seguir.
Si avui te m’afiguro que guaites
a un carrer del temps, del meu temps,
és perquè m’empara el poder
de somniar –m’eriça els mals dubtes-
que t’esgarrinxa l’agut vagit
dels meus versos acabats de néixer,
i voldries només tu fruir-ne el sentit.
Què en té la culpa? Un embolic
de marrades que no para enlloc
i uns ulls pintats de mel, porucs
de les meves proclivitats. No t’esveris,
Cal·líope, si no trobes cap home
prou innocent que no t’embafi.
Les bestioles neden per l’inconscient
i aquest conte també es farà vell,
quan les cantonades s’omplin d’espant,
i em serà cauteri uns quants mesos
lluny de tu sense dir-te adéu,
però no tot el lluny que em cal
per no viure la vida desmoblat.


28 de jul. 2005

Rèdits



Arribada una edat concreta,
la noia se’ns casa amb un güell
qualsevol d’esquena coberta,
(la rata que campa a la borsa
quan veu que la barca s’enfonsa
li assalta l’amarga urgència).
No alçaré lamentacions
per les deixades de compte,
és ella, la tothora gelosa,
la noia dels meus dies vells,
la que em recordarà l’orgull
i m’ho retraurà com un insult.
No ve a tomb. Quan jo l'agafo
ja no hi ha lloc per a càlculs,
sé d'on li ve el pensament:
tot ho ha desinvertit en mi.


24 de jul. 2005

Furtiu



Vas dissipant absències
que furtives se t’han ficat
dins el moll dels ossos
com la pols entre les runes.
Tenen riure de llima
les noies aigualides
que has conegut avui.
Si ara els ho demanes,
amb una veu creïble,
et recitaran les coses
que elles de tu, submís,
esperarien: un lleopard
posat a dins la gàbia
de la seva ostentació.
Has après, cada matí,
que no et val dissipar
absències i substituir-les
per fiblades harpies
que puguin escolar-se
pels verídics enderrocs.


22 de jul. 2005

Abismes



Camines entre la timba i el balç,
per la vora del buit, prop d’abismes.
No tots perfilen panoràmiques
i arestes cantelludes que conviden
al suïcidi. De vegades uns ulls
implorant també són un daltabaix:
Tens la memòria plena de cicatrius.
De vegades un record oscat per mil
abandons o per una sola mentida
se’t retroba per qualsevol butxaca.
M’has obert milers de pàgines noves
que desconeixia. Entre elles, olors
d’altres homes i d’alguna dona;
aquestes han estat bondadoses.
Qualsevol dia desapareixeràs,
i tot el vent arribarà ple de veus
i de rotundes queixes que diran:
“Ho veieu? portava un abisme”.

11 de jul. 2005

Contorns



En aquesta terra
tèbia de lluna,
darrere els perfils,
et flameja el tors
i estàs tan sola
com l’última dona
que habita el món.
El meu rem s’allunya
fora dels teus límits
nit endintre lentament,
i el teu relleu és sols
un lloc de pas frisat
entre dues amplàries
compadides de mi:
un esquerp vent de mar
i un més obscur desig
que em fa basquejar.
Em tempta el ventre clar,
fruita xopa de sal,
i mossego cabell curt.

10 de jul. 2005

Somrís



El teu somrís bell, avui, no és res més
que un calc del món interpretat. Davant
la teva més prima existència, em suporto
tot just, i em meravello tant perquè
m’empasso el reclam del fosc sanglot.

Em queda algun arbre al pic dels ulls
per tal de que cada dia el pugui veure;
em queda el carrer d’ahir i la fidelitat
torçada d’un costum que es trobava a gust
entre nosaltres, per això no vol anar-se’n.

L’home es deshabitua del terrenal tal
com dels pits dolços maternals, en créixer.
Però jo, que necessito misteris més grans,
jo mateix, per a qui la solitud és una font
de progrés, no podria existir sense tu.

9 de jul. 2005

Mites



Què és el que sóc? Pell llatzerada
i una rialla que traspua tot de pors.
Pandora juga amb la gerra del mal;
aquesta dona és de les que t’estimes.
Les baranes són altes, bat el sol.
L’amor de les dones, diuen, ve del mar,
i tu somrius ferida per la deshonra.
Prou m’he repetit que no vull trobar-te,
i que m’entaforo al pregon del niu
colgat de cendres com un ou polit.
Com m’avorreixes, Prometeu badívol,
amb tantes coses que són obra dels déus
i un cos que no has trobat prou humil.
Trenco vidres. Ni els vidres trossejats
no em feriran la bondat de l’excusa:
T’he deixat arraulida de renúncia.

5 de jul. 2005

Quimera



No sabré mai si les coses que em fas creure,
natura híbrida, són reals. Fa un moment
he imaginat que per mi t’havies tornat
un lliri marí. D’imaginar assutzenes, ja en sé;
tinc encara un record del castell de nit on
eres la dama blanca, pura llum, i tot el teu cos
pujava cap a mi, perquè, infecte, m’hi donés.
No em diràs el vell secret que cerco sempre;
dels teus llavis només he sentit hores efímeres,
somnis odiosos que llisquen tothora despullats,
misteris estèrils i quimeres impossibles.
La llum de les teves traces és immensa. Sempre
em transformo quan parla l’amazona de la nit.


3 de jul. 2005

Pell



Has mudat per la teva set
la pell aspra. Ho saps -i si no,
t’ho dic per mútua confiança-,
que jo vinc allà on tu vagis.
Ressegueixo, lent, camins nous.
S’adormen exhaustes les parets
en el seu desesper enderrocades.
Un sol gest teu que em reclami,
em fa terriblement verídic
gos moix d’esverament total.

1 de jul. 2005

Incertesa



Tot és com un mirall i no saps
si estàs fora o dins. Quina set
confusa per la pols de l’estiu
sense remei! Traspuen la lluna
pel teu esverament les paraules
que dic. Tots els mots els he escrit
pensant en ella, i tu els has llegit
per mi. Ens han parlat a tots tres,
i ara fa que ens assemblem.
Mots que vaig variant oferts
per no dir res, i tu en mudes
el sentit i els tornem a entendre.
T’endevinaré a l’instant quan
arrenqui a tremolar el mòbil.
Sabré que ets tu qui em varia
els sentits i que, tard o d’hora,
tot perdut, t’ho hauré de dir tot.

30 de juny 2005

Frida



En quan a tu, perquisidor d’una poca bondat
que et serveixi d’excusa per passar carrers
amb l’orgull d’aquell que li somriu a les ferides,
si tens alguna cosa congruent per dir, no esperis.
Deixa-ho anar ara mateix en veu alta. De fet,
ara, agenollat al munt d’enderrocs de les teves
derrotes i amb l’ànima envaïda per la pols grisa,
què sents? l’amor de les dones que no has conegut?

Faith té el cap ensorrat sota el capçal a la mitjanit,
i somnia cada dia amb el vent que udola a la popa
del seu destí en alta mar: Estic nedant en suor,
i els sorolls d’aquest oceà em produeixen mareigs.
La meva nit no té lluna. La meva nit té uns grans ulls
que miren fixament una llum grisa que s’escola
pels finestrals. La meva nit plora i el coixí s’humiteja.
El meu cos et desitja. El meu cos, aquesta incertesa
mutilada, desitjaria oblidar-se per un moment en
els teus braços. La meva nit vol cridar-te i no té veu.
Té tanta necessitat de tu com jo, potser al cap i a la fi
ella i jo només siguem u. El meu cos et necessita,
sovint gairebé m’has curat. La nit em crema d’amor.
Són les quatre de la matinada. La meva nit m’esgota.
Sap que et trobo a faltar i tota la seva obscuritat
no és suficient per amagar aquesta clara evidència.
La meva nit s’entristeix i es perd. És llarga i llarga.
La meva nit té por de que el nou dia no arribi mai.
La meva nit té ganes de vestir-me i empènyer-me fora
per anar a buscar-te. Però la meva nit sap que el que
es diu bogeria, de qualsevol mena, està prohibida.

Faith, Hope i fins i tot Charity (que apareix només
un cop a l’any, amb l’amatent fervor de comprovar
si la capacitat de supervivència de Faith segueix
guanyant a les seves tendències autodestructores)
supliquen a la tenebrosa nit que aviat es faci de dia.
Les tres saben que la nit m’espera. El meu cos t’espera.
La meva nit s’alimenta d’ecos imaginaris. Pot fer-ho.
Et trobo tant a faltar. I les teves paraules. I el teu color.

22 de juny 2005

Arpegi




Alguna cosa teva, algunes parts del teu cos,
s’han escampat pels quatre racons que conec
i frisen per quedar en mi. Aquesta particel·la
se m’ennuega quan els llavis retroben la sal
insolent d’una pell. No goso tocar-la sense tu.
Te l’escriuré per amagar l’angúnia que tinc
de veure lliscar els anys sense que se’ns vagin
entrellaçant, amb un encaix convuls, la teva nit
i el meu dia. Joc que em fa creure que se’m dóna
confiat el teu cos sencer (m’encega i em rebrota
a les mans, i et perdo com una escata de sol
reflectida dins del negre pou dels teus ulls).
Allargo una mà, molt caut, i el desig m’estira
de nou i em du més enllà del meu covard replec.
Toco les notes i les escampo pel teu cos:
L’oblidada ratlla mínima que separa les partions
d’una terra que era meva i ara ja no reconec.

R.A.

12 de juny 2005

Futur



Un altre instint complagut
nodreix el desig que t’haurà
de dur als seus braços de nou.
Com les nits, els braços que
t’esperen no són mai distints.
(Quin horror pervers, quin fal·laç
pensament em diu que sóc jo
qui ha romput el delicat nus).
Cossos nus de l’un i l’altre
s’allarguen, i es toquen, subornats
per engendrar la cosa més fràgil,
la cosa que es tanca dins el feix
d’un futur de nou mesos per venir.
Ells vesteixen somnis possibles,
l’esma que hauran de partir-se.
Tu i jo els oblidarem junts.

R.A.

10 de juny 2005

Averany




Aprenc a mirar-me la buidor
i em costa desvetllar matins
buits de tu. Caducs, els records,
guardo dins meu exultant aquella
imatge teva que no se’m fon:
Te’m gires, encara tremolosa,
i els teus ulls foscos m’ho diuen tot.
Una mà dóna fe de subjecció,
i l’altra, lleu, damunt un maluc;
matèries d’un món que amaguen
la cara sota el teu pit. Em turmenta.
Voldria saber i està tot dit.
És aquest, és aquest d’ara,
el moment que em desorienta
concedit a la falsedat del teu cos.
Em perdones la por i saps que
un mal averany s’interposa
per algun lloc que encara no sé:
Pensar, des d’aquí, que et giraràs
com ara quan s’obri la porta
d’una cambra on mai no em trobaré.

R.A.

3 de juny 2005

Flor valvada



Saps que el cor et somnia
el crepuscle matinal,
i el tors nu que t’acollia
fressat de natura teva.

Tebi el perfum encara
de corol·la oscil·lant,
trèmula flor valvada
vasta increïblement.

Trenes records de llavis ardents
que ressegueixen pell confusa,
fruita xopa que mossego insolent
i es torna a cloure intacta.

R.A.

26 de maig 2005

Melissa




Insecte càndid atrapat a la mel,
els teus sucs vaginals em beure tots.
Per què vull tisanes de tarongina
si saps que no puc oblidar el teu perfum?
El teu entrecuix moll m’ha engolit.
Diràs que m’has lliurat natura teva
i sóc jo que, indecent, he penetrat en tu.
Tant m’has lligat, que ara no puc
abandonar-me al plaer en cap altra flor.
Em redreço debades en inútil esforç;
l’últim estrip serà dir-te: “Menja’m!
Fes via. Que morir dins teu és un goig.”

R.A.

25 de maig 2005

Mentides




Avui t’he fet patir. Ho sé.
Dir-te: no ets per a mi, és dur.
T’estimes més les mentides?
Has de saber que sóc fum,
que tinc les ales trencades
i no puc volar allà on vull.
Sóc impossible d’abraçar,
per més que ho vulguis tu.
Em reté un nus de vertigen
arrelat al fons dels ulls,
que el somriure em pren
i no em deixa veure la llum.
Creus que és massa cruel
dir-te que no sóc per a tu?

R.A.

23 de maig 2005

Lluna de maig




Avui fas el ple, com fa nou anys.
Com aquella infausta nit de maig
que no puc treure’m del pensament.
Poruc, faig llum per racons perduts
d’aquesta memòria mal endreçada.
Trobo mots que ja t’he dit altres cops
i els espolso per ensenyar-te’ls de nou:
Recordo les nits d’abraçades furtives,
al jardí solitari, ajaçats sota la celístia
il·luminada per milions de puntets.
Llavors, jo bufava suaument el teus
cabells rinxolats con si fossin delicades
plomes en la foscor. Tu em murmuraves
amb un lleu sospir: “Espera una mica,
mira els estels com s’arrauleixen
cap a la lluna aquesta nit.”
Ara ja no et miro, sé que m’has traït.
Envejosa del nostre deliri, una nit
que feies el ple, vas endur-te-la volant
cap a un món llunyà i desconegut.
T’he maleït mil cops i amargament
et pregunto: On és ella? On te l’has endut
cruel fetillera, robadora d’amors?

R.A.

18 de maig 2005

Capità Flint




No em molesteu,
per l’amor de Déu!
Jo no vull ser diferent de com sóc.
Que potser em voleu assenyat,
domesticable i sense caires vius?
Si tornés a néixer, ser mansuet
i agradable no em costaria gens.
Mig estripat i acabat del tot
no em canviareu, mal que us pesi!
Per què he de riure, si no vull?
De ganyotes estrafolàries
i papers de l’auca no en sé fer.
Deixeu-me estar tranquil!
Ah, quina pruïja de treure’m
del meu voluntari retir!

Captain Flint

14 de maig 2005

L'Aplec




Fremeix l’aire subtil
fet encaix perenne,
imperceptible veu
que et reclama, i diu:
“vull que em siguis tornada”.
Lluïssors de notes,
flèbil veu de tenora,
encant de la cobla
que a tu et canta.
Ritme dolç de passes,
cames incomptables,
figures tremoloses
sense mirar em miren,
i me’n sedueixen moltes
de sensuals i fines.
Van i vénen com ones,
s’arrissen embravides,
si sóc insolent, es torben.
I ara que he destriat
d’entre tantes les teves,
les més estimades,
fremeix més fort l’aire,
de sobte, excitat i subtil.

R.A.

11 de maig 2005

Camins




Tant de temps esperant-te,
i avui m’has somrigut:
amarant la terra erma
-la que vas abandonar
pudorosa dels desglaços-,
com una pluja d’estiu.
Tants camins que he seguit
sense esma ni brúixola,
sorollosament perdut,
només escoltant el torb
que m’acompanya sempre.
Oblidaré els llibres
fets d’extravagàncies.
Necessito millor sort.
Viure en aquest món no puc,
com he pogut arribar,
doncs, fins als teus poemes?
S’ha acabat el patir.
S’ha aclarit el remolí
boirós que m’omplia el cor.
Ara passo per captaire.
Per això em veus escandalós.

R.A.

2 de maig 2005

Complicitat




No bategaràs ja mai més com abans,
cor meu, tocat pel fred del teu abandó.
No planyo, no crido, no em desespero.
Tot passarà com fum de matinades,
i em marciré embolcallat de tu.
M’has acompanyat les nits perdudes;
fidelment te m’has enfilat pels sentits
per florir dins meu i no deixar-me sol.
Tots, tots m’heu amanyagat ulls i dits;
sota els vostres versos ni morir-se dol.
Ara no vull ser avar en l’agraïment,
si no puc retenir-te, et preguntaré:
ets la meva vida, o m’has somniat?
Calla, que vull escoltar-te dins el vent.

R.A.

28 d’abr. 2005

Talent excessiu




Aquest metròman que es ratlla no vol callar.
Mira el gran foll desmenjat com rebutja
la muntanya de talents que l’acotxa.
Un altre premi exagerat. Un altre
poeta se’ns mor cregut que la seva
obra
no perirà mai més, no s’escolarà
com la sang que es podreix. Mira’t nu,
llença precs als núvols, libèrrim, dreça’t,
reputa’t tu i el teu últim bri de llibertat.

R.A.

27 d’abr. 2005

Paisatge




Reclama les imatges:
les coses que de nen
sabien traspassar-te
les matèries del món
sense ferir-te, Gabriel.
Sobre el pendís bru,
ocres vells, eluvions
deixats damunt la pell
aspre del Picarany teu.
L’olor t’ofega encara.
Llacunes altes de pins
que et vas fer teus,
flancs de sofre reïnosa
on t’abraçaves, i elles
se’t donaven com fruita
prohibida de l’escorça;
tot crostes de fang fet
oblit: el drapaire mut.
Tot ben guardat al fons
del bagul escantellat:
marmanyera memòria
del teu mal aniversari.

R.A.

25 d’abr. 2005

Només tu




Si no obro aquell teu llibre
és perquè em fa mal el blanc
d’uns fulls que s’han quedat
per sempre més per escriure.
No havíem despertat encara
de somniar com els infants
i ja vam dir-nos que mai més
res ni ningú no ens separaria.
T’enyoro. No saps quant t’enyoro.
Sento dins meu la teva tristesa
i sé que et dol la meva solitud.
Et trobo a faltar, amor meu.

R.