30 de gen. 2005

Nàufrag




L’estimada dorm -amb el son que tem
l’oblit meu- tremolant, parpellejant,
mentre tot el cor es desborda i s’estén
-clapotejant pels torbs, des del sorral
esglaiat fins aquí on les veles s’agiten-.
Per remotes platges, de mars ignorats,
la lluna camina, la meva dona dolça,
la meva amant pèl-roja dels vespres.
I sota l’esforç del vent furiós una nota
sostinguda: plou. A la sentina dormen
els mísers, els desheretats de la terra.
I jo, com un vent, em marfonc fàcilment
quan segueixo el seu rastre de comiat
per l’oceà de pòmuls oblics i llisquents.
A les escates teses d’un peix de llauna
he llegit la crida d’uns llavis groguencs.
Escolto atent, per si una flèbil flauta
toca per a mi aquell nocturn que conec
i que, compassiu, diu que aviat tornaràs.

28 de gen. 2005

Pleniluni




M’adono que aquest no és el meu baixador,
en ruta, i no vull abandonar el meu curs,
desbordar-me en el temps llançat del desglaç,
quan faci olor de presagis teus l’horitzó.
Pleniluni, menyspreat meu, per la separació
dolorosa que vas donar-me, vull oblidar-te.
Deixa que m’alci de la desfeta vergonyosa.
Desvestit de les teves nit lunars et demano
un teu oblit, i beso els llavis que inscriuen
el meu nom als ulls velars de la dòcil agonia.
No; no moriré d’enyor quan es faci de dia
que les nits incandescents ja no em criden.


24 de gen. 2005

L'instint




No, no tornaré demà. El rebuig
és més consistent que el comiat.
Tot està clar. L' instint insisteix:
“Fes un pas més, i torna-hi”
L’instint, vell seductor llepaire,
se’m fa insuportable caminant
pel verge canyís d’arbres quan
el migdia mira a les teulades.
Devorant els núvols, s’engrogueix
la sorra que aguanta les dàlies,
i una ombra sura, sense celles,
devorant el turment que creix.
Et duré tota, de cap a peus,
et duré tota i et sabré de memòria,
i t’assajaré, deambulant
amb tu per la foscor més fosca.
 

21 de gen. 2005

Me'n vaig




M’estremeixo, d’un cel encès que encén la tarda.
M’agito, d’aquest dol furtivament insuportable.
No puc retenir-te. Ets espurna. Del meu pit
xisclador s’ha vessat, s’ha obert camí la foscor
sense dolcesa, agònic, aquest crit profètic:
oh, engany, mira la cara d’ell com t’ha fugit!
creia que m’escapava de tu i era de mi mateix.
Me’n vaig, i de reüll m’emporto els crits del vent,
el meu barquer, que remarà per sobre els til·lers
i m’ensenyarà a caminar, de nou, cap a un destí
sense boira ni penes als ulls; de nou n’aprendré.
La llum se’n va, s’esvaeix. Mira, mira: de l’extrem
dels cels fins a aquesta porta que se’m tanca
no hi ha lloc per a mi, no, a la teva terra.

19 de gen. 2005

Desglaços




Desglaços

No és la tristesa la que no em mena enlloc.
Ni els desmais de gener ni la foscor. Ets tu,
promesa d’una vida que fecundaràs, hivern,
per aconseguir la calidesa d’un clement sol.

Els teus versos dissipen la boira i encenen el foc.
I no hi ha res que em retingui d’anar mes enllà
de febrer, i buscar una primavera retrunyent on
els desglaços siguin més sorollosos que el plor. 

 

16 de gen. 2005

Clara nit




Per què persegueixo els estels?
Serà que l’ànima s’esvaneix,
difosa i admirada, o segueix
tot el que escampa el firmament?

M’atrau la nit, aquesta immensitat
que a llàgrima viva pinta
al vast llençol de la dolcesa
punts de llum blanca sanglotats.

Els arbres desglaçats negregen;
solcat de crits, passa el vent,
per saludar tots els poemes
que més casualment m’apareixen.
 

15 de gen. 2005

Ocell




He caminat per molts camins,
he traspassat moltes tanques,
navegant per mars remotes
he arribat a platges verges.
No he conegut mai ningú
que tingués el teu somriure,
ni aquest caliu tan encès
al bell fons de la mirada.
No gosaré pas dir-te mai
que em perdria pels teus ulls,
si no puc retenir-te amb mi,
guarda’m l’amor, gentil ocell.

10 de gen. 2005

Walking in the heights




Ja fa nou hores que sóc aquí. O nou dies?
(ara no ho sabria ben bé dir)
i aquí dalt on m’estic no hi ha ningú,
és tot un cim pelat, perdut i remot.
L’única avantatge és que no tinc gana,
ni fred ni son. No s’hi està pas malament.
M’havien dit que els trobaria a tots:
als pobres i als menys rics, als infeliços,
als desvalguts, als beats i als cretins.
Ah, no. Perdoneu-me. Aquests van a baix,
al pis de sota, que està tot ple de senyors
d’upa. Em moria de ganes de saludar-los:
bon dia senyor Lisbon. Bona tarda Mr. Yeats.
Em sembla que per allà passa la Yourcenar.
Ah no! si és l’Emily Brontë, aquella dels
drames turmentosos que acaben malament.
On deuen ser ara, tota aquesta bona gent?
Ah! i tant que sí. A les lleixes dels llibreters,
allí on els recorda el seu públic fidel.
I jo, doncs, qui se’n recorda avui de mi?

9 de gen. 2005

Sentit




Què és l’amor? És només engany?
O és follia i un foc que em devora?
Res no té sentit fora de tu i de mi
i creu-me que la passió s’espera
perquè no és ella el que jo desitjo,
ni el desesper que tot ho crema.

Jo no parlo de lliurar-me a tu
o de ser-nos fidels per sempre.
És un altre el sentit d’aquest foc
que ha dissolt fins i tot les cendres.
És només això: que tu i jo som u,
que la vida m’has pres i ara és teva.


8 de gen. 2005

Cançó del ren




Vell Xaman protector
dels rens i les aurores,
canta per a nosaltres
aquella vella cançó
que sento dins el cor
quan els estels parlen.
S’embelleixen els astres
enjoiats de blancor
per escoltar els sons
que em sadollen l’ànima,
i el gebre els escampa
per l’Univers que dorm.
S’ajeu la Llum del Nord,
coronant la sequoia
de la terra salvatge.
M’abat el caçador.
Per què voldria el plor
d’uns ulls ferits de pena?
Ja tinc la nit serena
que m’ha de dur el repòs.

6 de gen. 2005

Gotes de tu




Què has vist al mirall? Només gotes?
Mira bé, i veuràs el que només
podem veure tu i jo: petits plors,
flors de saücs escampades pel vent,
cric-cric de libèl·lules que et parlen,
perles irisades per la llum de Kamtxatka
que s’endú els núvols del pensament.
Plaers edènics que se’t fan reals,
tremolant, parpellejant, per mi mateix.
Pensar no és pecat, i tu, com una vestal,
d’un meu estant t’has enfilat, has pres
la meva vida i li has tret la pols.
Ara, tanca els ulls i torna a mirar.
Veuràs les coses importants de la vida
que t’han regalat els déus: gotes de tu.


A la mitjanit




Si jo en sabés, et faria
arreplegant tot el que el vent em duu,
una bombolla de colors irisada
que et sorprengués, a tu
que et perds rere uns ulls a la mitjanit.
Si en sabés, ja no caldria,
perquè els teus ulls ho han vist tot,
que busquessis en les meves paraules
el que no poden dir aquests mots
que volen besar el trenc d’un cor ferit.
Si jo en sabés, d’escriure,
no pararia fins a consolar el teu plor.

5 de gen. 2005

Noia de l'Havana Xica




Com si fos demà, qualsevol dia t’esperaré.
Serà una tarda que també renillarà un vent
excessiu, el mateix que avui ens fueteja
i fa xisclar d’òxids vells les portes de metall
plenes de queixes. Udols llargs que cavalquen
lluny i dibuixen, imprecisos, un subtil trenc
de mercurocrom sobre la mar fosquejant.
Quan et trobi, voldré que em duguis avall,
pels ravals que t’han vist créixer i et diuen
com t’ha mudat el cos i el benefici de l’estiu
fins a descloure’t tota. Ens aturarem davant
d’aparadors prodigiosos difícils d’imaginar.
Caminarem lentament, l’un al costat de l’altre,
i m’ensenyaràs tot el que han vist els teus ulls
des que t’has sabut dúctil natura que gosa
desitjar follies. Ja som a la cruïlla de la fàbrica,
ara una desferra aterrada com l’esquelet èlitre
d’una convincent criatura de cinematògraf.
Anem a perdre’ns pels carrers que menen
al port i fan olor de fons de mar i de xarxes
podrides. D’un últim perdut quiosc, surten tot
de veus ofegades per una remor d’aigua fosca,
retallada per la llum molla d’unes finestres
plenes d’alè vescós, untuositats de xató enterc.
Aquí, entrem-hi. Prendrem una xocolata calenta
o bé un licor espès i fort que ens espanti el fred
i la por de nosaltres que encara ens queda.
No vull que els teus ulls lunars m’ensenyin
la compassió. No ho suportaria. M’estimo més
mirar-me’ls i creure que s’enaigüen de desig.
No veus com els dits se’ns remouen inquiets?
Són peixos lliscants sobre una taula que ha vist
ja moltes confidències, i no gosen trobar-se.
Potser és perquè saben, com ho sabem tu i jo,
que ja no podrien destriar-se després de l’encaix.
Crec que en alguna butxaca, no sabria dir quina,
duc un poema que parla de tu. No te l’ensenyaré.
Val més que em deixis marxar i et quedi un record
espurnejant d’aquell que vas creure que estimaves
i no et dirà que sense tu els dies seran més tristos.
Quan sortim, ens veurem passejant per l’escala
de l’oblit i per camins divergents que no es trobaran
mai més. Tu m’acompanyaràs les nits solitàries.

3 de gen. 2005

Solstici




Gener benigne. Se’t va inscrivint als malucs i al tors
el guany de les nits viscudes i els plors dels infants
que no has vist néixer i ara et reclamen un teu plor.
Rodones sorpreses se’t reparteixen desiguals pel cos
i no són les ungles i els cabells que van creixent, sinó
odis que s’arrapen a l’arbre, un dia altiu i gloriós,
que va lligar estols d’homes als seus peus com gossos
amansits i una carícia distreta va tot esquinçar-los.
Tantes coses teves que semblaven obra dels déus
són ara entre les meves mans i en servo un record
clement. Pietats, pietats dolgudes! la gran soeur
se’ns ha fet gran, diguem-ne només madura sol,
i no cal que sàpiga que el solstici roent de l’estiu
fa dies va perir i ara s’apropa l’hivern, el seu gran dol.
Gener benigne: aparta-li tu de la memòria nua
tot record d’un altre home. Que visqui convençuda
que l’amor sublim, el goig sensual, només puc donar-li jo.

1 de gen. 2005

Follia




Comences l’any on el vas acabar: boig,
rere un filat. I el que et resta serà igual.
I tots els que vindran, idèntics també.
D’aquesta manera se’t va quedant, la crosta
seca de la pell, feta de pergamí i de guix
esblanqueït, mig pel sol mig per la lluna.
És per ella que vaig morir! diràs a aquells
que t’obliden despietats i s’aparten de tu.
Veus que t’escarneixen: Ets boig i xaró!
Dius que encara l’estimes i no recordes
que trenta anys fa que ella et va fugir.
Era massa bella i l’apassionava l’amor;
de pell bruna i desmais de blens sedosos
no volia compartir les estretors amb tu.
Desitjava nits inacabables, matins de llum
fastuosa, perfums sublims de París i grans
espectacles del Broadway. Tot el que de nou
descobria li era poc. Lleugera, va alçar el vol
amb un altre amor aquella nit de pleniluni.
Fugia per no llanguir al costat d’un pobre foll.
El que ella mai no va saber, és que guillat,
mirant la lluna les nits que feia el ple,
va tornar-se’n d’enyor aquest pobre boig.