28 de febr. 2005

Vora teu




Lluny de la teva companyia
el meu cor no coneix ni espera.
Deixa’m tan sols seure al teu costat
i omple la meva vida de música.
¿Per quin límit llunyà i salvatge,
a través de quina ampla pregonesa
de neu obriré camí per trobar-te?
Vora teu se’m transmuta el goig
que fins ara era pena, en una gota
que es fon dins la tebior del teu pit.
Em crides, i jo deixo la ploma
per fugir amb tu vers la claror eterna.
Et demano només un moment;
tot allò que és aspre i dissonant
es desfà en una dolça harmonia
quan ho contemplo amb els teus ulls.
Tants cops he trobat uns ulls que tenien
respostes i no he volgut inquirir...
Trist despertar de la meva fantasia.
Et crido, oh nit, torna’m els somnis!


27 de febr. 2005

Silenci




Crispava les mans sota el meu pit
el silenci i la seva agonia.
M’ha somrigut ben serè i terrible;
llavors m’ha dit: “Recorda’t de mi
i de la passió que vaig donar-te,
pujant tots els graons que hi havia
per poder arribar a la teva ànima
que he omplert fins a embriagar-la”
S’ha vessat tot el plor sanglotant;
com oblidar-ho? si era el meu goig
i la calma. Ofegant-me he cridat:
Moriré, si te’n vas del meu costat!

26 de febr. 2005

No oblidis mai




Porto a les mans totes clivellades
les restes de les carícies d’ahir,
famolenc i sonor prec d’avui
pels dies de fam que han de venir.

Tinc por que pugui oblidar el teu nom
com una flor llençada a la pols.
Et duré tota dins els meus ulls,
que és meu i només meu el teu record.

21 de febr. 2005

Mar endins




Mar endins, mar endins...
Fins allà on els somnis es perden
i s’encantella el meu trist destí,
Sento enyorança d’ella i angoixa
per la lluna sagnant i el cel atzurí.
Sento tristesa pel llibre eixorc
que mai no acabaré de llegir.
No ho entens. No hi ha manera
que entenguis el que vull dir.
Em desperto sempre, i sempre
m’hagués estimat més morir.
Udol trement gelat sobre l’aigua,
els teus rulls em tapen la cara
amb llambreigs de sutge ferit.
Moriré i naixeré altra vegada,
mar endins, mar endins.

Negra ona




Quan més penso en tu,
negra ona que m’aombres,
més desitjo amarar-me
en les teves atzabeges.

Quan em dius que t’he perdut,
tota la vida se m’apaga,
és com si el vent s’endugués
un bes roent de l’ànima.

Si estimo, és per tu,
si ploro, és vora el teu cor,
si un dia pares de cantar
no voldré cap matí nou.

Ets el deliri de plaer
que pel cos em tremola,
la vida i la mort em dones
ona fosca que m’aombres.

(apòcrif)

19 de febr. 2005

Taverna dels perduts




Fa vent. Va fent, el vent que m’empeny
cap a la taverna dels perduts.
Com cada vespre, i a l’hora establerta,
-
potser, tan sols, és que ho somnio jo-,
rere un vidre boirós m’espera
una dona, coberta de setins,
que mai no sabrà que he vingut.
A la vora del llac grinyola la barca
plena de queixes pel meu abandó.
Rodolant per la quilla, el vell amic
que em ronda, se’m reflecteix
resignat dins un vas amarg de gin.
Em va dir ell el secret davant l’altar
dels perduts: “tens tota la raó,
la veritat està en el vi”.
Va fent, el vent que em castiga
amb el fuet trenat pel destí.

18 de febr. 2005

Riba escantellada




Avui que veig tan trista la teva mirada,
i els teus ulls tan blaus, esperant el barquer,
escolta: lluny, ben lluny de les ribes del llac
vaga la meva enyorada dama blanca.

Té un aire misteriós i la veu vellutada.
Li adorna els cabells un joiell de maragdes
de llambreig fons de mar, que em fa lluernes
quan la posta es pentina damunt les onades.

De lluny, sembla una libèl·lula d’ales
virolades, i amb ella només la lluna plena
gosa comparar-se quan es gronxa a l’aigua
del gran llac. I com et parlaré de l’absència?

Que plores? Doncs escolta... al carregador
de la riba és on va escantellar-se’m
la pena i va caure a l’aigua. Ara vaga lluny,
ben lluny, seguint la dama i el meu enyor..


17 de febr. 2005

Matins de gebre




Dorm, passat. Dorm com la nit que s’acaba.
Un murmuri de febrer, per les capçades,
em ve a demanar humil: “Vine amb mi,
que amb un bri de palla et beuré l’ànima”.
Clareja el dia. El fosc vapor de bany s’esmuny
entre les branques altes i els flocs de neu,
tot just, quan una llum sura la volta blanca.
Se m’ha fet estranya la nit, la passejada,
i si és dur el camí punyent que em queda,
tindré prou força per suportar més rebuig.
Ho entens ara? És per això que el cor
sota la teva mà més fort em batega.


16 de febr. 2005

Plou damunt meu




Com sap sanglotar amb veu flèbil el prec
d’un violí que enyora! I és terrible
endevinar-lo en un somriure encara per
conèixer. Què és allò que brilla en el gebre?
Tanmateix un trenc a la boira, una nota
embruixada vora el cor que m’aparta
del goig i la calma amb plany de viola.
Camino amb la neu a mig cos, esclau
tan insistent d’un cap fatigat per la fosca
que s’ha perdut tan a prop de casa teva.

Dins la boira espessa reposen les cançons
que he fet als cards liles del cementiri.

L'hora de clepsidra




Te m’he perdut dins la boira,
la mateixa on et vas perdre tu.
És un joc, em vas dir, i l’acuit
teu s’embrancava pels troncs,
fulles i núvols o s’esquitllava
per la pinassa amb una rialla
d’infantesa eterna. Era el teu
llegat i era el món sencer,
el que et reclamava, i tu
amb mi volies compartir-lo.
Em duies de la mà fins allà
on els bassals brillen i el glaç
defalleix i crida a la riallera.
La que cada nit ens guardava
les promeses, la mateixa
que es diluïa com un diamant
fos a l’aigua color de tinta.
Busco la negra llosa maleïda
i no trobo l’andana on va
pujar el teu creixent de lluna.
M’he perdut on tot s’acaba?
Retruny, sona, cruix, com el vent
que colpeja el silenci, l’hora
de clepsidra. Baixaré ara
a trobar-te al fons del mirall
on es van perdre els jocs i tu.

15 de febr. 2005

Boira




Aquell que va dir t’estimo
i va deixar-te als llençols
per tot record un fred caduc,
torna-te-li, sense pietat,
frement fiblada d’esbarzer
que li dugui parany confús
als ulls. Te m’has cregut que
li series fidel, i ara t’emboires
per les cendres d’aquella
passió que vas creure real
i saps bé que t’ha devastat.
Sense espera, amb orgull,
mira endavant, que saps triar,
i corre els tapissos on
t’has figurat que t’amagaves.
Salva esvorancs de por
que ets tu mateixa, sempre,
la que fa camí amb tu.

14 de febr. 2005

Dóna'm la mà




Dóna’m la mà
i no tinguis por, criatura,
que encara queden matins
d’aurores brusc-excitades i
passarà aquesta tempesta
que se’t redreça convulsa.
S’esvairan els miratges
i jo protegiré l’insomni
de la teva nit clivellada,
quan creguis que mai més
els teus llavis de cendra
hauran de reïnar desigs.
Guardaré tot el teu cos,
els teus dits entre els meus dits,
el teu cor massa perplex
al recer tebi dels meus braços
perquè vegis que no tot és fosc,
que no tot és boira sense futur.
Perquè coneguis un demà
on poder somniar tendresa,
aniré amb tu a la terra aspra
per brins de còrrecs hivernals,
i veuràs que el demà és avui.
Dóna’m la mà i vine amb mi
pel goig de la certitud,
natura meva.

10 de febr. 2005

Bulevard dels somnis perduts




No puc separar-me de la teva ombra
i la mar em duu de lluny les coses
que de tu imagino, i jo les cullo.
Tot febrer està fet per esperar-te.
Busco uns ulls mullats, fora de la nit,
on dorm la ciutat de teulades urpades,
que em diguin on són els somnis ferits.
M’embolcalla tot el que ara se m’obre,
tot el que descobreixo fosca endins,
la boira espessa i cent campanes
de veu trencada que parlen per mi.
Camino al llarg del carrer de la pena.
¿Què passa que m’he perdut? Si conec
el cruel insomni com la meva casa,
i aquesta lluna de passions i destins
que es gronxa tolida damunt l’aigua.
Lleuger, el teu nom, amb un bes als ulls
de cadascun dels finestrals il·luminats,
m’acompanya per aquest carrer buit:
el bulevard dels meus somnis perduts.

8 de febr. 2005

Clara lluna




Has arribat, t’has assegut...
i has pintat tot de tonalitats
als marges dels meus llibres.
Has omplert el cel de colors
d’una pinzellada. T’has girat,
t’he vist els ulls clars de lluna,
i ara te m’has arraulit al pit
on tornen a surar les rialles.
T’obriré totes les capses
de versos –jo, el balafiador
de paraules sense cap destí,
el caníbal de tendresa senil,
el qui deia que no li quedava
ànima per als delicadíssims
amants- Més que un estrany,
més que una veu amiga, seré
per a tu i per al teu despertar,
els dies mandrosos d’hivern,
un núvol multicolor que amb
els ulls clucs voldràs atrapar.

6 de febr. 2005

Màscara de febrer




La lluminositat del teu rostre cerca la calma.
Aquests febrer també és nostre. Ho sabem bé
tots tres. Els secrets guardats rera la màscara,
l’amor plujós, la dansa convulsa dels teus mots...
i jo només et veia com el somrís de la Gioconda
que em feia sentir com un captaire sense recer.

No guardo per a tu el menyspreu ni la gelosia.
Que no ho veus? Que no ho saps? Si passejo
amb ella, ets tu qui flirteja. Si acluco els ulls,
ets tu, qui amb mi parpelleja. Perquè tu ets
la meva màscara. Ets, a les meves nits Mahalta.
I més enllà del teu amor no em consola res.

A la mar




D’un sol cop vaig embrutar la paret
dels meus dies grisos. Has arribat tu,
amb els teus colors, per repintar-la.
Per què em dius adéu, sinceritat
de l’ànima, i em deixes crucificat?
Ara passejo pels vernissos lluents,
m’assec prop de la finestra i miro
els núvols de foc damunt la mar,
asseguts per esperar-te. La tarda
toca oboès meravellosos. Mentre,
esglaiat, em serviré a poc a poc
aspres camamilles per recordar-te:
les teves lluites seran les meves.
Qui em protegirà de la sofrença
de veure la teva casa buida?
Qui m’acaronarà les mans balbes
per continuar els meus poemes?
Que esclati fort la teva rialla!
que ensenyi dagues a la tempesta
que roba els colors del teu rostre.


5 de febr. 2005

L'estrany




Sóc foraster en aquesta terra.
Ja ho sé. Per què em rebutges?
Sóc l’estrany que demana afecte
a la porta batent de casa teva.
Després de tot, què té d’estrany,
si en els camins trobo el repòs
dels somnis que mai no he acabat,
i no vull fixar-me en els eixams
de laments que al sol m’eixorden.
Ara mateix, miro millor els ulls
de les noietes que es van girant
-neta simplicitat que em tempta-
i no es tanquen en interrogants.
O és que entre tu i jo distingeixes
projectes d’ànimes diferents,
fora dels temps, del món moral?
És fàcil ser una Eva matinal:
dues cuixes, un entrecuix estantís,
un barnús florejat. Neutre pur:
dos peuets que no trepitgen fangs.

2 de febr. 2005

Walking in the night




Ella no em veu. Tampoc mai no sabrà de mi.
Sempre a la mateixa hora, prop de la mitjanit,
quan ja s’han tancat tavernes brutes i cafès,
un repic sord trenca el silenci dels carrers
i m’anuncia uns passos coneguts: els d’ella,
el seu llarg abric i la seva inseparable bossa
que estreny, llibres i tot, contra el seu pit.
Poca cosa més en sé, dins el fred, dins la nit.
Dins la meva encobridora discreta foscor,
indiferent als atzucacs de les meves pors,
que elles no saben res que no sigui un lliscar
continu pels pendents que m’han imposat
els estrips i els trencs que ja no podré refer.
És bonica, ho sé. El seu caminar lleuger
i el gest somniador m’ho diuen. Quanta
tendresa i carícies es deuen amagar darrera
aquella finestra, que a sobre d'ella s’il·lumina,
i darrere aquests ulls que desperts somnien?
Mai no ho sabré. La meva passejant solitària,
la meva companya casual que ni em mira,
seguirà venint moltes més nits, de l’estudi
al seu recer, i serà un altre qui per fi l’esperi.
Jo m’hauré perdut, desemparat, carrers enllà,
cap a un solitari negre destí d’aigua fosca.