10 de gen. 2005

Walking in the heights




Ja fa nou hores que sóc aquí. O nou dies?
(ara no ho sabria ben bé dir)
i aquí dalt on m’estic no hi ha ningú,
és tot un cim pelat, perdut i remot.
L’única avantatge és que no tinc gana,
ni fred ni son. No s’hi està pas malament.
M’havien dit que els trobaria a tots:
als pobres i als menys rics, als infeliços,
als desvalguts, als beats i als cretins.
Ah, no. Perdoneu-me. Aquests van a baix,
al pis de sota, que està tot ple de senyors
d’upa. Em moria de ganes de saludar-los:
bon dia senyor Lisbon. Bona tarda Mr. Yeats.
Em sembla que per allà passa la Yourcenar.
Ah no! si és l’Emily Brontë, aquella dels
drames turmentosos que acaben malament.
On deuen ser ara, tota aquesta bona gent?
Ah! i tant que sí. A les lleixes dels llibreters,
allí on els recorda el seu públic fidel.
I jo, doncs, qui se’n recorda avui de mi?