2 de febr. 2005

Walking in the night




Ella no em veu. Tampoc mai no sabrà de mi.
Sempre a la mateixa hora, prop de la mitjanit,
quan ja s’han tancat tavernes brutes i cafès,
un repic sord trenca el silenci dels carrers
i m’anuncia uns passos coneguts: els d’ella,
el seu llarg abric i la seva inseparable bossa
que estreny, llibres i tot, contra el seu pit.
Poca cosa més en sé, dins el fred, dins la nit.
Dins la meva encobridora discreta foscor,
indiferent als atzucacs de les meves pors,
que elles no saben res que no sigui un lliscar
continu pels pendents que m’han imposat
els estrips i els trencs que ja no podré refer.
És bonica, ho sé. El seu caminar lleuger
i el gest somniador m’ho diuen. Quanta
tendresa i carícies es deuen amagar darrera
aquella finestra, que a sobre d'ella s’il·lumina,
i darrere aquests ulls que desperts somnien?
Mai no ho sabré. La meva passejant solitària,
la meva companya casual que ni em mira,
seguirà venint moltes més nits, de l’estudi
al seu recer, i serà un altre qui per fi l’esperi.
Jo m’hauré perdut, desemparat, carrers enllà,
cap a un solitari negre destí d’aigua fosca.