6 de febr. 2005

Màscara de febrer




La lluminositat del teu rostre cerca la calma.
Aquests febrer també és nostre. Ho sabem bé
tots tres. Els secrets guardats rera la màscara,
l’amor plujós, la dansa convulsa dels teus mots...
i jo només et veia com el somrís de la Gioconda
que em feia sentir com un captaire sense recer.

No guardo per a tu el menyspreu ni la gelosia.
Que no ho veus? Que no ho saps? Si passejo
amb ella, ets tu qui flirteja. Si acluco els ulls,
ets tu, qui amb mi parpelleja. Perquè tu ets
la meva màscara. Ets, a les meves nits Mahalta.
I més enllà del teu amor no em consola res.

A la mar




D’un sol cop vaig embrutar la paret
dels meus dies grisos. Has arribat tu,
amb els teus colors, per repintar-la.
Per què em dius adéu, sinceritat
de l’ànima, i em deixes crucificat?
Ara passejo pels vernissos lluents,
m’assec prop de la finestra i miro
els núvols de foc damunt la mar,
asseguts per esperar-te. La tarda
toca oboès meravellosos. Mentre,
esglaiat, em serviré a poc a poc
aspres camamilles per recordar-te:
les teves lluites seran les meves.
Qui em protegirà de la sofrença
de veure la teva casa buida?
Qui m’acaronarà les mans balbes
per continuar els meus poemes?
Que esclati fort la teva rialla!
que ensenyi dagues a la tempesta
que roba els colors del teu rostre.