Aquell que va dir t’estimo
i va deixar-te als llençols
per tot record un fred caduc,
torna-te-li, sense pietat,
frement fiblada d’esbarzer
que li dugui parany confús
als ulls. Te m’has cregut que
li series fidel, i ara t’emboires
per les cendres d’aquella
passió que vas creure real
i saps bé que t’ha devastat.
Sense espera, amb orgull,
mira endavant, que saps triar,
i corre els tapissos on
t’has figurat que t’amagaves.
Salva esvorancs de por
que ets tu mateixa, sempre,
la que fa camí amb tu.
