Dorm, passat. Dorm com la nit que s’acaba.
Un murmuri de febrer, per les capçades,
em ve a demanar humil: “Vine amb mi,
que amb un bri de palla et beuré l’ànima”.
Clareja el dia. El fosc vapor de bany s’esmuny
entre les branques altes i els flocs de neu,
tot just, quan una llum sura la volta blanca.
Se m’ha fet estranya la nit, la passejada,
i si és dur el camí punyent que em queda,
tindré prou força per suportar més rebuig.
Ho entens ara? És per això que el cor
sota la teva mà més fort em batega.
