5 d’abr. 2005

El Joc




Al terra del teu parquet lunar
llenço els vells daus carregats
per temptar un altre cop la sort.
La vida, la meva companya, treu
més alt i diu: “Ho sento, no és ara.
Ho sento, encara no t’ha tocat”,
com demanant excuses, en ruta,
quan llegeixo els horaris del tren
que duu a l’estació final de tot.
Fent equilibris com un acròbata,
sense trair-me, tal com era promès,
li demano per jugar un cop més.
Viure la vida no és tan senzill
i ja està fixat l’ordre dels actes.
Els somnis, anant l’un darrere l’altre,
van desfilant per dalt l’escenari
quan se’m recorda que ja arriba
la fi del trajecte, ineluctable.

R.A.