11 de maig 2005

Camins




Tant de temps esperant-te,
i avui m’has somrigut:
amarant la terra erma
-la que vas abandonar
pudorosa dels desglaços-,
com una pluja d’estiu.
Tants camins que he seguit
sense esma ni brúixola,
sorollosament perdut,
només escoltant el torb
que m’acompanya sempre.
Oblidaré els llibres
fets d’extravagàncies.
Necessito millor sort.
Viure en aquest món no puc,
com he pogut arribar,
doncs, fins als teus poemes?
S’ha acabat el patir.
S’ha aclarit el remolí
boirós que m’omplia el cor.
Ara passo per captaire.
Per això em veus escandalós.

R.A.