10 de juny 2005

Averany




Aprenc a mirar-me la buidor
i em costa desvetllar matins
buits de tu. Caducs, els records,
guardo dins meu exultant aquella
imatge teva que no se’m fon:
Te’m gires, encara tremolosa,
i els teus ulls foscos m’ho diuen tot.
Una mà dóna fe de subjecció,
i l’altra, lleu, damunt un maluc;
matèries d’un món que amaguen
la cara sota el teu pit. Em turmenta.
Voldria saber i està tot dit.
És aquest, és aquest d’ara,
el moment que em desorienta
concedit a la falsedat del teu cos.
Em perdones la por i saps que
un mal averany s’interposa
per algun lloc que encara no sé:
Pensar, des d’aquí, que et giraràs
com ara quan s’obri la porta
d’una cambra on mai no em trobaré.

R.A.