30 de juny 2005

Frida



En quan a tu, perquisidor d’una poca bondat
que et serveixi d’excusa per passar carrers
amb l’orgull d’aquell que li somriu a les ferides,
si tens alguna cosa congruent per dir, no esperis.
Deixa-ho anar ara mateix en veu alta. De fet,
ara, agenollat al munt d’enderrocs de les teves
derrotes i amb l’ànima envaïda per la pols grisa,
què sents? l’amor de les dones que no has conegut?

Faith té el cap ensorrat sota el capçal a la mitjanit,
i somnia cada dia amb el vent que udola a la popa
del seu destí en alta mar: Estic nedant en suor,
i els sorolls d’aquest oceà em produeixen mareigs.
La meva nit no té lluna. La meva nit té uns grans ulls
que miren fixament una llum grisa que s’escola
pels finestrals. La meva nit plora i el coixí s’humiteja.
El meu cos et desitja. El meu cos, aquesta incertesa
mutilada, desitjaria oblidar-se per un moment en
els teus braços. La meva nit vol cridar-te i no té veu.
Té tanta necessitat de tu com jo, potser al cap i a la fi
ella i jo només siguem u. El meu cos et necessita,
sovint gairebé m’has curat. La nit em crema d’amor.
Són les quatre de la matinada. La meva nit m’esgota.
Sap que et trobo a faltar i tota la seva obscuritat
no és suficient per amagar aquesta clara evidència.
La meva nit s’entristeix i es perd. És llarga i llarga.
La meva nit té por de que el nou dia no arribi mai.
La meva nit té ganes de vestir-me i empènyer-me fora
per anar a buscar-te. Però la meva nit sap que el que
es diu bogeria, de qualsevol mena, està prohibida.

Faith, Hope i fins i tot Charity (que apareix només
un cop a l’any, amb l’amatent fervor de comprovar
si la capacitat de supervivència de Faith segueix
guanyant a les seves tendències autodestructores)
supliquen a la tenebrosa nit que aviat es faci de dia.
Les tres saben que la nit m’espera. El meu cos t’espera.
La meva nit s’alimenta d’ecos imaginaris. Pot fer-ho.
Et trobo tant a faltar. I les teves paraules. I el teu color.