7 de set. 2005

Tardoral



Vindran mesos més foscos i freds
i seré lluny de la llar encesa
on vàrem fer plans que ni tu ni jo
sabem on paren. Toca seure,
i toca oblidar el que tots dos
vàrem conèixer de les passions
trasbalsades per una ferida
sagnant càusticament oberta.
M’aniré confinant per pòsits
al·luvials de remotes terres.
Caminaré per boscos ombrius
mirant el verd i el blau i l’herba
castigada per massa absències.
És el que aquell dia vaig témer:
Una sobtada angúnia fatal
de veure’m abocat al carrer,
caminant sense vida ni pena.
Dóna’m temps. Calla. Que ningú,
ni jo mateix, no pugui recordar
en quin mal dia et vaig perdre.