7 de nov. 2005

Caminal



Ella dorm. Saps que aquest caminal
no duu enlloc i no s’acaba mai,
només dóna voltes a la sínia i prou.
Calla. Recull les paraules que et cauen
i no deixis que s’assequin del tot.
Tot no és perdut, no ho veus, carallot?
Prou saps el que ara toca: pàmpols
esblaimats que s’amunteguen
als teus peus, baldufes que moren,
arreplegadures de l’incendi que
t’ha consumit fins deixar-te eixut,
sense carns, com un trist magristó.
Busques per on sortir i no pots.
Què esperaves, doncs? Una porta
que et dugui a la llum del sol?
Continua, credulitat, que encara
ha de venir un hivern més dur
per corgelar propòsits i ombres,
després d’aquesta benigna tardor.