19 de nov. 2005

Caricatura



No conec cap reixat
que sigui prou tangible,
ni cap model de presó.
(És un joc extravagant,
aquest de pensar-se un;
serà el pitjor surt que
m’haurà tocat d’escriure)
L’extravagància la fa
no tenir cap mirall
on poder mirar-se avui.
És llarga la processó,
i sort que tinc candela
i ja es poden apagar
al calabós tots els llums,
res no m’impedirà
poder compondre
imatges netes de tu:
peus i mans emparrats
al capçal del destret,
igual que uns monyons
fets de molta angúnia.
El pitjor d’aquest gran tort
no és pas la fugida,
ni callar el que no dius
abans d’abaltir-te,
més estranya és la feblesa
de no saber on trobar-te.
Brunz l’enyor pel pendent
i et deixa un mal regust,
ets massa incongruent:
no has dit res de tu,

només del que et fuig.