1 de juny 2006

Levitat

Un goig confús et rebrota a les mans
i se’t perd com escata de sol
dins l’abisme dels seus ulls.
Ara no vols veure lliscar els anys
sense que s’entrellacin aquestes mans
i un dard esquinci el vel de les teves pors.
La dus penjada al coll i desplegues les teves ales.
Has encès tots els llumeners del cel per aquest viatge
i et sents lleuger, insubstancial, un Ícar omnipresent
que ha robat un cor espurnejat de llàgrimes i el treu
a ballar com balla el sol al voltant de la terra.
Mentrestant l’Univers dorm, amb l’enorme cabellera
plena d’estrelles que li fa de coixí sota el seu rostre
que s’adorm, confiat, als teus braços.


28 de maig 2006

L'espera



















És ara que el cor, prudentment,
atura el seu batec i vol somniar.
Si pogués llargament mirar
la boirina groga que ve de l’horitzó i
que em parla de tu, dels teus besos futurs,
i ignorar que passat i present s’obren pas
a cops de colze, inoportuns, dient-me
que la felicitat i la passió envelleixen
els cors, irremeiablement. Si sentís
una veu que diu “sóc aquí”, pensaria
que un deliri trement s’ha apoderat
del meu cap, com un zumzeig d’abellots.
Ja tinc arrels als peus i a les mans,
i al voltant dels ulls un pic de certitud
un pèl primerenca, de massa espera.
Per això et demano ferventment
que no triguis a socorre’m. Només
et cal mirar el regust que tinc de tu
a la boca, ara torçada, esperant
l’alenada d’aire fresc que m’has de dur.

27 de maig 2006

Iseult

















No, el meu cor i jo no podem pagar amb llàgrimes
salvatges l’or viu de la teva bellesa, Iseult:
un somni polit per les aigües dels clars rierols.
Totes les coses que ara em meravellen, les sé per tu:
la mar tan clara emmirallada de lluna i de sol,
vells arbres que esbossen ombres per nous camins,
la flamarada de l’atzar que ens ho incendia tot,
una fiblada que ha vessat paraules d'un cor de cigne,
els senyals que he trobat a les mans deslliurades,
les perles d’ambre dels teus ulls que tinc tan a prop.
I uns versos que han embogit veient-nos sols al món.
D’ara endavant diré que la meva vida, Tristan,
tota la vida que em queda a les mans, és de ficció.
Després de conèixer la mort i renéixer pel teu amor.

26 de maig 2006

Miralls




















Si avui m’afiguro que una noia surt
a un carrer del meu temps reverdit,
confiant en aquell poder que reprèn
l’enyor pueril que tothora em socorre,
cruixits de moltes branques trencades,
ja comprens que dic que és més certa
que totes les que tenen ficat al cap
que hi ha noies meves, i són irreals,
salvaguardes dels meus dies oscats.
Callada, va fent d’aquest bestiolet
una persona ribotada d’ingratitud,
llimat d’arestes que no puguin demà
esgarrinxar el mirall on s’ha mirat.
Callat jo, procuro mantenir-me
en la ximpleria lírica de nedar
contracorrent, deixant que em miri
i jo mirant-la des dels meus anys,
amb un ull de guix i l’altre d’espera.

22 de maig 2006

Gramàtica dels cossos
























La cadència teva de mots i malucs
em marca l’arsi i tesi exagerades
de la simfonia del cos. Elidim
del compàs l’ofec d’un nou desglaç
que ve a olorar el peu coriambe
i se’ns embulla pels nostres quartets,
talment uns pics de pell d’hivernada.
A la cesura, bevem lents el licor fort
dels versos on the rocks que a la boca
ens fa branquejar viva la prosòdia.
A poc a poc s’innerven saons i rimes,
i ara no volem poc carnal el vers,
que els cossos no volen més poesia,
sinalefa fosa en l’encaix del ritme.
Abans no ens xuclés un nou clímax,
llisquem unisonants pel remolí
que ha desfermat el convuls quiasme,
paroxisme dels fluids exultants,
Una petite mort ens omple de vida
i anuncia l’apòcope final.

21 de maig 2006

Descobrir
























Oh, si hagués sabut
que m’esperaves!
Com m’hauria inventat
històries per explicar-te,
tots els detalls en brut
d’una vida que ha anat
fent pòsit per cellers buits,
cegues pors viscudes
que tu aixafes i et beus
d’un sol glop. Enderrocs
d’uns llavis que retroben
la teva sal esverada.
L’esme, l’ofega l’aigua
de les paraules que em pugen
fins a la gola i no sé dir-te.
I tu dius que sí a tot
fins que l’orgull se’n desprèn.
Que no en vols saber res?
Tan clars que em vénen
els mots, ara. Els justos
per dir-te que t’estimo.

20 de maig 2006

A mitja tarda

















Deixa’m l’esperança,
avui quan te’n vagis,
que aquest sol que crema
a la mitja tarda dels anys,
inacabablement foll
i que es fingeix ocult,
em fa més usat i més cert.
Encara que entris demà
amb un desfici convuls
de platges i cossos i nits
per descobrir insensats,
de ponts per traspassar,
de lluny, no massa reals,
de mans que s’allarguen
i es troben i es toquen
i es rebolquen com cadells,
tremolosos instants nuats,
encara que em diguis
que és cert i que vindran
altres matins confiats,
encara que avui he après
que t’és fàcil de seduir,
sé prou bé que en aquesta
cambra no m’hi trobaré mai.
Darrera companya, no vulguis
veure, que ningú no vegi
la negror d’ésser sol al món.
Deixa’m l’esperança
de camins retorts, tan lents,
clars de llum sense sol,
l’únic que em sé meu
mentre buido aquest pou.

18 de maig 2006

Alhena

Fa vint anys, Alhena,
no tenies tant de sol als ulls,
de mar llisa i daurada.
El teu posat de roig atònit,
el color del crepuscle,
encara somniava la bondat
del recer d’un gest tendral
que et donés, benèvola,
l’ombra d’un núvol baix
de cendra d’olivera.
M’estremeixo dels dies passats,
les hores, els anys, els segles
i els ulls tan fixats al terra.
El teu nom celest és profund
i en pocs minuts ho capgira tot.
D’on et ve tanta tendresa?
No t’hi pensis i fem via,
avall pel camí de les tosques.
Ara passem-hi, pel darrer ofec,
i salvem esvorancs i desguassos
que buiden tot l’enyor de la nit.
Vigilem el llot rovellat
que s’arrapa al dur asfalt,
que no pugui recordar-nos
que els cossos ja no són sinó
porcellana trencadissa,
estridents flautes d’ivori,
mans que tremolen sense fred
pels racons més perduts de tu.
I és avui que em menes
al gorg profund i a la balma
maonada de matins irisats,
seduïda pels orgasmes
que em trituren els somnis
quan libo del teu cos nu,
insecte perdut en tèbia flor.



29 d’abr. 2006

Lluna de plata
























Febrós i indolent he tornat
per veure’t la cara pigallada,
lluna de plata, sola al món
no podràs seguir-me el rastre,
argentera de la nit revinguda.
A l’hora foscant tentinejo.
Closca de cargol, vés oblidant
que ni estimada ni lluna tens.
Quan surti, li sabrà greu veure
que no l’has trobat aquesta nit.


26 d’abr. 2006

La mar i el veler



















Et tinc a les mans i als ulls
i a tots els sentits de la pell,
com si fossis el primer i
l’últim llibre que mai he tingut.
Medito el que t’he de dir,
pensaments teixits al vol
de la llum crepuscular,
l’esplendor d’una dansa
que m’esperona la decrepitud
que no es rendeix encara.
Medito sobre el tema suprem
de la saviesa dels cos.
És bo que tos els amants
coneguin la distància que separa
la nit feréstega de la mort.
És bo que parlem i parlem de tot,
d’esquena a la claror de la tarda
i mirant la sensualitat de l’ombra,
quan a la nostra falda es gronxen
margarides i tes amb llimona.
Sota aquests cels safirins
vam estimar-nos i res no sabíem.
Viatger prudent per la riuada
dels versos, després de tant silenci,
ara em fuig la paraula nítida;
no trobo l’art i el do de les muses,
aquell cant dels còdols al trencant
de la riba de l’aigua cristal·lina,
per això deixo que parlin elles.
A sea and sailing boat lost in the night.

17 d’abr. 2006

Esbat




















Estimo el silenci,
aquell trobar-me nu
que no m’és estrany.
Ell res no em demana.
Les paraules redundants
suplanten sentiments.
Estimo les hores perdudes
en els colors d’aquest mar,
finestres esbatanades
als horitzons llunyans
que m’apropen els ulls,
vida que giravolta al vent.
Ell m’ha permès esbatre
un mòrbid pensament
enquistat a l’ala de plom.
Ara podria volar, i volar
em fa por vertiginosa.
Sempre torno vora teu.
Per sobre de tot, ja saps
que qui estimo és a tu.

3 d’abr. 2006

Demà


















No, no t’ha d’espantar res,
ni ara ni mai serem covards.
Diguem-nos-ho tot avui,
per si demà no tenim veu,
per si de cas s’ha fet fosc
a mitja tarda i ja no et veig.
Em somrius des del crepuscle
i jo t’escolto, perdut en la nit
que s’apropa i ens devora.
Tu em dius que serà estrellada.
Guardaré cada paraula teva
per no oblidar els teus dies
dins meu, els teus ulls,
tranquil silenci on t’esperaré,
il·luminant el teu demà.
Ja han passat trenta-cinc anys.

25 de març 2006

Alatrencat


















M’explico a mi mateix,
en blanc i negre, la història
d’alabaixa, brisa de l’instant
que oroneja de sud a nord.
Mentre, en el cantó llòbrec
d’aquest mar, la melodia
del sol a cada albada
encén la passió pel vol,
swing que els ulls segueixen
pels crits d’orenetes al vent.
Aixeca el vol, matí alatrencat,
que a façanes i interiors
s’hi reflecteixin els colors
de la nova primavera.
De fang faré el niu sota els
balustres del teu balcó.

11 de març 2006

Absent



El vent cessa tot d’una
i aixeco els vels d’horitzons
d’un nou dia, nascut pròfug,
després del triomfal silenci
d’una nit que ha pesat llunes
enormes, cors trossejats
com velles rodes de molí.
El conec, sí, aquest núvol baix
de vol oblic que vitrifica
l’aire que respiro per tu,
enclusa òrfena de martell,
tot devastat per la represa
dels lladrucs a la lluna.
El vull, sí, el sadollament
sense melodia d’aigua
del frec de les dues boques.
Ets en l’aire tu que voles;
voles i giravoltes i sures
i entres i t’esllavisses
al país de l’altra banda.
Dia i nit es fan espera.
Com més anem, més se
m’infecten les paraules de tu,
tot i saber-te absent.

5 de març 2006

Nom propi



Calla, vent! No et queixis més,
passavolant iracund,
que d’allà del puig tramunten
els ulls bruns d’una noia
que no diu el seu nom.
Fa camí pel fervent llevant,
pel ramell d’un paraigües
vermell ple de cintes,
de bracet –i és molt maca-
amb la llum matinal que sura
per entremig les gerberes.
Com que no tinc per viure,
no diré res. Si de cas, un dia,
quan parli, direm que l’estimem.

1 de març 2006

Enteniment



A les orelles, xiscles de flautes ardents,
i del nord –més gris que els teus ulls-
un núvol fosc, amb rostre de borreu,
arrossega un garbuix de mots sofrents.

Les hores passen, com tisanes amargues,
amb una lentitud que fa mal.
I des del balcó estant un floc de neu,
carregat de certitud, em forada el seny.

22 de febr. 2006

Revival



Màscara de febrer, per què m’acuites?
Per a tu sóc aprehensible i alhora irreal.
No em cal la ubiqüitat per no deixar-me
atrapar per les teves subtils teranyines.
Tu, dona de blanc, segadora d’espigues
que s’inclinen al vent com els trèmols,
el teu ull no arriba a traçar la frontera
entre el tirànic hivern i la meva llibertat.
Per a mi els udols del vent són un cant.
¿Per a qui? ¿Per a què? La impaciència
no em deixa desxifrar amb lucidesa
els escarabeus que pel matí lluen al sol,
sortilegi que m’empara de ser un esclau.
La llibertat arriba despullada, llançant
flors als meus peus i jo marxant amb ella,
tutejant el cel que m’ha vist llegir-te poemes.
Condemnat, en aquest segle, a persecució,
cantaré encara molt de temps els salms
que puguin ressonar aguts en el bronze
del meu calze. Ara que me’n vaig a poc a poc
al país del silenci, aquests sembrats d’or
que trepitjo rumien un adéu dins la boira.
He estat feliç de viure amb tu i oblidar
que no hi ha retorn al món antic nostre.

13 de febr. 2006

Temps fugit



Ho veus? Tot és net per les altes ribes.
Hem endreçat els records i ja no queda
res d'aquelles teves rialles que omplien
de jocs l'arena, cada cop més solitària.
Porto a les mans les restes de les carícies
d’ahir per si les vols tornar a veure: clots
reblerts d’engrunes petitones i brutes
entronitzades al cor de la vida viscuda.
No pateixis si al meu coll ja no s’hi agafen
dones d’ulls aigualits i mirada salobre,
és una càrrega que arrossego per la vida
apropant-me a milers de cares boniques.
No temis que caigui en cap infidelitat:
mil vegades lluirà el sol en aquest cel
gris senil abans que jo no t’hagi oblidat.
Però també aleshores, quan cada gra
d’aquesta sorra em retorni el teu nom,
planarà pel cel altívol la veu d’una gavià
que recordarà els silencis passats.
Els infants tornaran a ser feliços
i sentiràs els seus crits que es barregen
amb els nostres crits enterrats, xiscles
que aplega el vent en un munt inútil,
avui ja no ens crema sota el cos nu
cap estiu que sigui nostre i plausible.
Has volgut tornar, i ara se’t bada
una magrana d’enyor a les mans.
Deu anys ni cent no cauteritzen pous.
He estimat massa. Plànyer qui?
Si en aquest món tothom hi és de pas!
No em dolen aquests horitzons tristos,
no em dolen els anys gastats. Només
em dol que la teva platja, avui, és buida.

18 de gen. 2006

Nits de pluja



Plou, i les nits s’asseuen a terra
(al terra del parquet crepuscular)
per jugar amb el xiscle del silenci.
He tornat a caure davant teu
i no m’has fet cas. Com si vols córrer!
Reconec, pel teu rostre, un matí blanc
que la boira ha estès permanentment
damunt els finestrals amb urpes.
Fa olor d’acàcies, el teu posat,
i les finestres altes estan obertes
de bat a bat. Un fosc vapor de bany
s’enfila (que esplèndida estàs!)
inofensiu pel pic dels teus ulls.
Plou. Se m’apareix un somni:
els nens fastiguegen les matrones
i una espelma està encesa. Somio:
sóc un nen, i d’entre els nens m’han
agafat i m’han lliurat als teus braços.
¿Però què dius? Sona el crit del vent
i em desperto. Una curta espelma
està encesa i jugo amb l’insomni.
Vetllo i les nits tranuiten amb mi.


4 de gen. 2006

Ulls d'ombres



No t’he tingut i t’estimo.
Perdona’m el que ara et dic,
si uns llavis que no coneixes
només saben parlar de tu.
No et tindré mai als braços,
amor, sé que no ets per a mi.
Submises ombres xineses
guarden la meva solitud,
elles i la teva fragància
descansen en el meu coixí.
Ara, totes juntes, ballen
amb la cabellera a l’aire
el vindrà o no vindrà,
després voldran fugir.
Per les pestanyes canoses
cauen llàgrimes blanques
de totes les canonades
que vénen dels teus camins.
I pels tèrbols rierols corren
xuclant un sol mot, tendre
suau i nu. Amor, vine que
de gel i gebre les mans tinc.
Aquestes mans cansades
he après a tenir-les buides
de qualsevol carícia teva,
saps que no passaran d’abril.
Durant el martiri nocturn
has vingut per dir-me adéu,
només demano el teu perdo.
Perdona’m el que ara et dic:
No t’he tingut i t’estimo.


3 de gen. 2006

T'abraço



Passo l’hivern sol, caminant pel fred.
Entro, i passo les nits als teus braços.
De dia tu no em veus, i són un infern
totes les hores que al carrer m’espero
que arribin els teus nocturns passos.
M’agrada veure com dolceja la llum
dels fanals pels carrerons encesos,
i t’escric a les seves parets els versos
sense preu que un cretí malgastarà.
Ara ja puc obrir els ulls, assossegats
per l’ungüent salvatge dels teus besos.
Te’n burles? El meu jo em queda estret
dintre d’un vell jaqué de pallasso.
Digui! Qui parla? Estic magníficament
malalt. Nena, tinc el cor incendiat
i ara salta d’un bordell en flames.
El carrer flaireja pudor de cremat.
No tireu aigua! Només amb carícies
ella apagarà el meu cor en flames.

1 de gen. 2006

Sentint-te



Et duré a sobre
i no em rentaré mai més:
no vull perdre la fragància
que has deixat damunt meu.
L’arquet dels teus dits
ha traçat mapes concrets,
descobrint tots els secrets
que guardava per a tu,
només per a tu i ningú més.
Aquesta nit has resseguit
tots els camins possibles
i has omplert de rastres,
del tot inesborrables,
cada solc de la meva pell.