18 de gen. 2006

Nits de pluja



Plou, i les nits s’asseuen a terra
(al terra del parquet crepuscular)
per jugar amb el xiscle del silenci.
He tornat a caure davant teu
i no m’has fet cas. Com si vols córrer!
Reconec, pel teu rostre, un matí blanc
que la boira ha estès permanentment
damunt els finestrals amb urpes.
Fa olor d’acàcies, el teu posat,
i les finestres altes estan obertes
de bat a bat. Un fosc vapor de bany
s’enfila (que esplèndida estàs!)
inofensiu pel pic dels teus ulls.
Plou. Se m’apareix un somni:
els nens fastiguegen les matrones
i una espelma està encesa. Somio:
sóc un nen, i d’entre els nens m’han
agafat i m’han lliurat als teus braços.
¿Però què dius? Sona el crit del vent
i em desperto. Una curta espelma
està encesa i jugo amb l’insomni.
Vetllo i les nits tranuiten amb mi.


4 de gen. 2006

Ulls d'ombres



No t’he tingut i t’estimo.
Perdona’m el que ara et dic,
si uns llavis que no coneixes
només saben parlar de tu.
No et tindré mai als braços,
amor, sé que no ets per a mi.
Submises ombres xineses
guarden la meva solitud,
elles i la teva fragància
descansen en el meu coixí.
Ara, totes juntes, ballen
amb la cabellera a l’aire
el vindrà o no vindrà,
després voldran fugir.
Per les pestanyes canoses
cauen llàgrimes blanques
de totes les canonades
que vénen dels teus camins.
I pels tèrbols rierols corren
xuclant un sol mot, tendre
suau i nu. Amor, vine que
de gel i gebre les mans tinc.
Aquestes mans cansades
he après a tenir-les buides
de qualsevol carícia teva,
saps que no passaran d’abril.
Durant el martiri nocturn
has vingut per dir-me adéu,
només demano el teu perdo.
Perdona’m el que ara et dic:
No t’he tingut i t’estimo.


3 de gen. 2006

T'abraço



Passo l’hivern sol, caminant pel fred.
Entro, i passo les nits als teus braços.
De dia tu no em veus, i són un infern
totes les hores que al carrer m’espero
que arribin els teus nocturns passos.
M’agrada veure com dolceja la llum
dels fanals pels carrerons encesos,
i t’escric a les seves parets els versos
sense preu que un cretí malgastarà.
Ara ja puc obrir els ulls, assossegats
per l’ungüent salvatge dels teus besos.
Te’n burles? El meu jo em queda estret
dintre d’un vell jaqué de pallasso.
Digui! Qui parla? Estic magníficament
malalt. Nena, tinc el cor incendiat
i ara salta d’un bordell en flames.
El carrer flaireja pudor de cremat.
No tireu aigua! Només amb carícies
ella apagarà el meu cor en flames.

1 de gen. 2006

Sentint-te



Et duré a sobre
i no em rentaré mai més:
no vull perdre la fragància
que has deixat damunt meu.
L’arquet dels teus dits
ha traçat mapes concrets,
descobrint tots els secrets
que guardava per a tu,
només per a tu i ningú més.
Aquesta nit has resseguit
tots els camins possibles
i has omplert de rastres,
del tot inesborrables,
cada solc de la meva pell.