22 de febr. 2006

Revival



Màscara de febrer, per què m’acuites?
Per a tu sóc aprehensible i alhora irreal.
No em cal la ubiqüitat per no deixar-me
atrapar per les teves subtils teranyines.
Tu, dona de blanc, segadora d’espigues
que s’inclinen al vent com els trèmols,
el teu ull no arriba a traçar la frontera
entre el tirànic hivern i la meva llibertat.
Per a mi els udols del vent són un cant.
¿Per a qui? ¿Per a què? La impaciència
no em deixa desxifrar amb lucidesa
els escarabeus que pel matí lluen al sol,
sortilegi que m’empara de ser un esclau.
La llibertat arriba despullada, llançant
flors als meus peus i jo marxant amb ella,
tutejant el cel que m’ha vist llegir-te poemes.
Condemnat, en aquest segle, a persecució,
cantaré encara molt de temps els salms
que puguin ressonar aguts en el bronze
del meu calze. Ara que me’n vaig a poc a poc
al país del silenci, aquests sembrats d’or
que trepitjo rumien un adéu dins la boira.
He estat feliç de viure amb tu i oblidar
que no hi ha retorn al món antic nostre.

13 de febr. 2006

Temps fugit



Ho veus? Tot és net per les altes ribes.
Hem endreçat els records i ja no queda
res d'aquelles teves rialles que omplien
de jocs l'arena, cada cop més solitària.
Porto a les mans les restes de les carícies
d’ahir per si les vols tornar a veure: clots
reblerts d’engrunes petitones i brutes
entronitzades al cor de la vida viscuda.
No pateixis si al meu coll ja no s’hi agafen
dones d’ulls aigualits i mirada salobre,
és una càrrega que arrossego per la vida
apropant-me a milers de cares boniques.
No temis que caigui en cap infidelitat:
mil vegades lluirà el sol en aquest cel
gris senil abans que jo no t’hagi oblidat.
Però també aleshores, quan cada gra
d’aquesta sorra em retorni el teu nom,
planarà pel cel altívol la veu d’una gavià
que recordarà els silencis passats.
Els infants tornaran a ser feliços
i sentiràs els seus crits que es barregen
amb els nostres crits enterrats, xiscles
que aplega el vent en un munt inútil,
avui ja no ens crema sota el cos nu
cap estiu que sigui nostre i plausible.
Has volgut tornar, i ara se’t bada
una magrana d’enyor a les mans.
Deu anys ni cent no cauteritzen pous.
He estimat massa. Plànyer qui?
Si en aquest món tothom hi és de pas!
No em dolen aquests horitzons tristos,
no em dolen els anys gastats. Només
em dol que la teva platja, avui, és buida.