28 de maig 2006

L'espera



















És ara que el cor, prudentment,
atura el seu batec i vol somniar.
Si pogués llargament mirar
la boirina groga que ve de l’horitzó i
que em parla de tu, dels teus besos futurs,
i ignorar que passat i present s’obren pas
a cops de colze, inoportuns, dient-me
que la felicitat i la passió envelleixen
els cors, irremeiablement. Si sentís
una veu que diu “sóc aquí”, pensaria
que un deliri trement s’ha apoderat
del meu cap, com un zumzeig d’abellots.
Ja tinc arrels als peus i a les mans,
i al voltant dels ulls un pic de certitud
un pèl primerenca, de massa espera.
Per això et demano ferventment
que no triguis a socorre’m. Només
et cal mirar el regust que tinc de tu
a la boca, ara torçada, esperant
l’alenada d’aire fresc que m’has de dur.

27 de maig 2006

Iseult

















No, el meu cor i jo no podem pagar amb llàgrimes
salvatges l’or viu de la teva bellesa, Iseult:
un somni polit per les aigües dels clars rierols.
Totes les coses que ara em meravellen, les sé per tu:
la mar tan clara emmirallada de lluna i de sol,
vells arbres que esbossen ombres per nous camins,
la flamarada de l’atzar que ens ho incendia tot,
una fiblada que ha vessat paraules d'un cor de cigne,
els senyals que he trobat a les mans deslliurades,
les perles d’ambre dels teus ulls que tinc tan a prop.
I uns versos que han embogit veient-nos sols al món.
D’ara endavant diré que la meva vida, Tristan,
tota la vida que em queda a les mans, és de ficció.
Després de conèixer la mort i renéixer pel teu amor.

26 de maig 2006

Miralls




















Si avui m’afiguro que una noia surt
a un carrer del meu temps reverdit,
confiant en aquell poder que reprèn
l’enyor pueril que tothora em socorre,
cruixits de moltes branques trencades,
ja comprens que dic que és més certa
que totes les que tenen ficat al cap
que hi ha noies meves, i són irreals,
salvaguardes dels meus dies oscats.
Callada, va fent d’aquest bestiolet
una persona ribotada d’ingratitud,
llimat d’arestes que no puguin demà
esgarrinxar el mirall on s’ha mirat.
Callat jo, procuro mantenir-me
en la ximpleria lírica de nedar
contracorrent, deixant que em miri
i jo mirant-la des dels meus anys,
amb un ull de guix i l’altre d’espera.

22 de maig 2006

Gramàtica dels cossos
























La cadència teva de mots i malucs
em marca l’arsi i tesi exagerades
de la simfonia del cos. Elidim
del compàs l’ofec d’un nou desglaç
que ve a olorar el peu coriambe
i se’ns embulla pels nostres quartets,
talment uns pics de pell d’hivernada.
A la cesura, bevem lents el licor fort
dels versos on the rocks que a la boca
ens fa branquejar viva la prosòdia.
A poc a poc s’innerven saons i rimes,
i ara no volem poc carnal el vers,
que els cossos no volen més poesia,
sinalefa fosa en l’encaix del ritme.
Abans no ens xuclés un nou clímax,
llisquem unisonants pel remolí
que ha desfermat el convuls quiasme,
paroxisme dels fluids exultants,
Una petite mort ens omple de vida
i anuncia l’apòcope final.

21 de maig 2006

Descobrir
























Oh, si hagués sabut
que m’esperaves!
Com m’hauria inventat
històries per explicar-te,
tots els detalls en brut
d’una vida que ha anat
fent pòsit per cellers buits,
cegues pors viscudes
que tu aixafes i et beus
d’un sol glop. Enderrocs
d’uns llavis que retroben
la teva sal esverada.
L’esme, l’ofega l’aigua
de les paraules que em pugen
fins a la gola i no sé dir-te.
I tu dius que sí a tot
fins que l’orgull se’n desprèn.
Que no en vols saber res?
Tan clars que em vénen
els mots, ara. Els justos
per dir-te que t’estimo.

20 de maig 2006

A mitja tarda

















Deixa’m l’esperança,
avui quan te’n vagis,
que aquest sol que crema
a la mitja tarda dels anys,
inacabablement foll
i que es fingeix ocult,
em fa més usat i més cert.
Encara que entris demà
amb un desfici convuls
de platges i cossos i nits
per descobrir insensats,
de ponts per traspassar,
de lluny, no massa reals,
de mans que s’allarguen
i es troben i es toquen
i es rebolquen com cadells,
tremolosos instants nuats,
encara que em diguis
que és cert i que vindran
altres matins confiats,
encara que avui he après
que t’és fàcil de seduir,
sé prou bé que en aquesta
cambra no m’hi trobaré mai.
Darrera companya, no vulguis
veure, que ningú no vegi
la negror d’ésser sol al món.
Deixa’m l’esperança
de camins retorts, tan lents,
clars de llum sense sol,
l’únic que em sé meu
mentre buido aquest pou.

18 de maig 2006

Alhena

Fa vint anys, Alhena,
no tenies tant de sol als ulls,
de mar llisa i daurada.
El teu posat de roig atònit,
el color del crepuscle,
encara somniava la bondat
del recer d’un gest tendral
que et donés, benèvola,
l’ombra d’un núvol baix
de cendra d’olivera.
M’estremeixo dels dies passats,
les hores, els anys, els segles
i els ulls tan fixats al terra.
El teu nom celest és profund
i en pocs minuts ho capgira tot.
D’on et ve tanta tendresa?
No t’hi pensis i fem via,
avall pel camí de les tosques.
Ara passem-hi, pel darrer ofec,
i salvem esvorancs i desguassos
que buiden tot l’enyor de la nit.
Vigilem el llot rovellat
que s’arrapa al dur asfalt,
que no pugui recordar-nos
que els cossos ja no són sinó
porcellana trencadissa,
estridents flautes d’ivori,
mans que tremolen sense fred
pels racons més perduts de tu.
I és avui que em menes
al gorg profund i a la balma
maonada de matins irisats,
seduïda pels orgasmes
que em trituren els somnis
quan libo del teu cos nu,
insecte perdut en tèbia flor.