18 de gen. 2006

Nits de pluja



Plou, i les nits s’asseuen a terra
(al terra del parquet crepuscular)
per jugar amb el xiscle del silenci.
He tornat a caure davant teu
i no m’has fet cas. Com si vols córrer!
Reconec, pel teu rostre, un matí blanc
que la boira ha estès permanentment
damunt els finestrals amb urpes.
Fa olor d’acàcies, el teu posat,
i les finestres altes estan obertes
de bat a bat. Un fosc vapor de bany
s’enfila (que esplèndida estàs!)
inofensiu pel pic dels teus ulls.
Plou. Se m’apareix un somni:
els nens fastiguegen les matrones
i una espelma està encesa. Somio:
sóc un nen, i d’entre els nens m’han
agafat i m’han lliurat als teus braços.
¿Però què dius? Sona el crit del vent
i em desperto. Una curta espelma
està encesa i jugo amb l’insomni.
Vetllo i les nits tranuiten amb mi.