22 de febr. 2006

Revival



Màscara de febrer, per què m’acuites?
Per a tu sóc aprehensible i alhora irreal.
No em cal la ubiqüitat per no deixar-me
atrapar per les teves subtils teranyines.
Tu, dona de blanc, segadora d’espigues
que s’inclinen al vent com els trèmols,
el teu ull no arriba a traçar la frontera
entre el tirànic hivern i la meva llibertat.
Per a mi els udols del vent són un cant.
¿Per a qui? ¿Per a què? La impaciència
no em deixa desxifrar amb lucidesa
els escarabeus que pel matí lluen al sol,
sortilegi que m’empara de ser un esclau.
La llibertat arriba despullada, llançant
flors als meus peus i jo marxant amb ella,
tutejant el cel que m’ha vist llegir-te poemes.
Condemnat, en aquest segle, a persecució,
cantaré encara molt de temps els salms
que puguin ressonar aguts en el bronze
del meu calze. Ara que me’n vaig a poc a poc
al país del silenci, aquests sembrats d’or
que trepitjo rumien un adéu dins la boira.
He estat feliç de viure amb tu i oblidar
que no hi ha retorn al món antic nostre.