5 de març 2006

Nom propi



Calla, vent! No et queixis més,
passavolant iracund,
que d’allà del puig tramunten
els ulls bruns d’una noia
que no diu el seu nom.
Fa camí pel fervent llevant,
pel ramell d’un paraigües
vermell ple de cintes,
de bracet –i és molt maca-
amb la llum matinal que sura
per entremig les gerberes.
Com que no tinc per viure,
no diré res. Si de cas, un dia,
quan parli, direm que l’estimem.