18 de maig 2006

Alhena























Fa vint anys, Alhena,
no tenies tant de sol als ulls,
de mar llisa i daurada.
El teu posat de roig atònit,
el color del crepuscle,
encara somniava la bondat
del recer d’un gest tendral
que et donés, benèvola,
l’ombra d’un núvol baix
de cendra d’olivera.
M’estremeixo dels dies passats,
les hores, els anys, els segles
i els ulls tan fixats al terra.
El teu nom celest és profund
i en pocs minuts ho capgira tot.
D’on et ve tanta tendresa?
No t’hi pensis i fem via,
avall pel camí de les tosques.
Ara passem-hi, pel darrer ofec,
i salvem esvorancs i desguassos
que buiden tot l’enyor de la nit.
Vigilem el llot rovellat
que s’arrapa al dur asfalt,
que no pugui recordar-nos
que els cossos ja no són sinó
porcellana trencadissa,
estridents flautes d’ivori,
mans que tremolen sense fred
pels racons més perduts de tu.
I és avui que em menes
al gorg profund i a la balma
maonada de matins irisats,
seduïda pels orgasmes
que em trituren els somnis
quan libo del teu cos nu,
insecte perdut en tèbia flor.