20 de maig 2006

A mitja tarda

















Deixa’m l’esperança,
avui quan te’n vagis,
que aquest sol que crema
a la mitja tarda dels anys,
inacabablement foll
i que es fingeix ocult,
em fa més usat i més cert.
Encara que entris demà
amb un desfici convuls
de platges i cossos i nits
per descobrir insensats,
de ponts per traspassar,
de lluny, no massa reals,
de mans que s’allarguen
i es troben i es toquen
i es rebolquen com cadells,
tremolosos instants nuats,
encara que em diguis
que és cert i que vindran
altres matins confiats,
encara que avui he après
que t’és fàcil de seduir,
sé prou bé que en aquesta
cambra no m’hi trobaré mai.
Darrera companya, no vulguis
veure, que ningú no vegi
la negror d’ésser sol al món.
Deixa’m l’esperança
de camins retorts, tan lents,
clars de llum sense sol,
l’únic que em sé meu
mentre buido aquest pou.