1 de juny 2006

Levitat



















Hauries d’haver-te amagat.
No vas anar prou amb compte
i la llum inesperada t’ha encegat.
Has volgut sortir del racó més fosc de tu,
del forat més profund de l’agonia
i ara hauràs d’omplir-te de paciència.
¿Et pensaves que eres un esperit lliure,
una criatura fora de l’abast de les lleis
de les fibres més interiors i pulcres,
exempt de plorar davant d’una mirada?
No queda lloc a la terra per a les ànimes
que neguen l’evidència, que no volen ser
arrossegades per les turbulències del cor.
A poc a poc, a mesura que el “no” decandia,

igual que la darrera flama d’un llum de parafina,
vas començar a sentir que alguna cosa
havia arrelat dins la teva quietud.
Un goig confús et rebrotava a les mans
i se’t perdia com escata de sol
dins l’abisme dels seus ulls.
No ets un heroi ni ho pretenies ser.
De fet, no has presentat cap mena
de resistència davant d’aquest esclat
de focs d’artifici que ha tocat un nocturn
amb la flauta de les canonades de l’atzar.
Ara no vols veure lliscar els anys
sense que s’entrellacin aquestes mans
i un dard esquinci el vel de les teves pors.
Per això t’has deixat netejar per una pluja d’estels
i has sortit amb el rostre desafiant a saludar
el nou dia, una lluminositat que banya de sol
i de mar les teves parpelles cremades.
Mai no demanaràs almoines al temps.
I d’on ve tot això? Per què alçar
davant d’aquesta claredat les mans tancades?
Només se t’ocorre deixar la copa dels esguards
a les mans d’aquesta flor i cridar ben alt:
“Magnífic!”. I ja dempeus, tot apropant-te
amb una tendresa insospitada a les escotilles
del cor que per tu s’obre, tornes a cridar:
“Magnífic! Magnífic!”. Aquest segon enlluernador
ja no el canviaries per res del món.
No, ni per recuperar la memòria dels naufragis
per on has navegat durant tants anys.
Ara la dus penjada al coll i desplegues les teves ales.
Has encès tots els llumeners del cel per aquest viatge
i et sents lleuger, insubstancial, un Ícar omnipresent
que ha robat un cor espurnejat de llàgrimes i el treu
a ballar com balla el sol al voltant de la terra.
Mentrestant l’Univers dorm, amb l’enorme cabellera
plena d’estrelles que li fa de coixí sota el seu rostre
que s’adorm, confiat, als teus braços.